Boigs i ‘locus’

Als qui ens agrada pensar i creure que el nostre món es va tornant més boig encara i a passos gegantins, ens sembla que algunes de les moltes bertranades que es fan i diuen cada dia des de pertot arreu o quasi, són exclusives de l’època que ens ha tocat viure. I vet aquí que, quan algú fa o diu alguna bestiesa grossa o estrafolària, tendim a pensar que vol sortir a la tevé, a portada dels diaris, que vol fer-se famós, vaja. Fa anys Andy Warhol ja va dir que vivim una època caracteritzada pels “deu minuts de celebritat que són a l’abast de tothom”, una època que vint segons a la tele poden portar a l’èxtasi, a la fama. Una fama sovint venuda per contracte en unes oficines o enginyada per alguna revista, o per algun d’aquells fotògrafs tafaners integrals i sense gaires escrúpols, altrament dits paparazzi. La cosa funciona així, i per ara no sembla haver-hi forma humana d’evitar-ho; seria com voler imposar silenci al camp del Barça quan Messi endinya el gol decisiu al Madrid en l’últim segon de la segona part.

En realitat, però, això és molt vell, centúries ha que es practica. Fa molt temps que està establerta la relació neuròtica amb el temps, la divisió entre allò que és fugaç i el que és durador, el preu que es paga per ser famós o popular. Quasi quatre-cents anys abans de la nostra era, un vell boig genial anomenat Eròstrat va calar foc al temple d’Artemísia a Efes, una de les set meravelles del món antic, pensant que l’acció faria immortal el seu nom. Per posar-hi remei, l’assemblea dels efesis decretà que tothom que pronunciés el nom d’Eròstrat en públic seria condemnat a mort. Però el boig va aconseguir allò que volia, avui encara en parlem, i els assenyats del seu temps li van seguir el joc.

Ho trobo sensacional: en un temps de decepcions, de grans batzacs polítics i morals, em fa goig constatar que els mites fundadors de la nostra cultura (anys abans de Jordi Pujol, oidà) encara valen: són aquells que van aconseguir el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat de la unitat de Catalunya des del 1714. Avui dia tot és extrem i canviant hora per hora, les constatacions em porten a un resum-farcell que em diu que res no xirga. El dia (si arriba) que la majoria de coses vagin bé, em semblarà que m’han robat el país i que m’han traslladat a un altre. És clar que encara hi ha gent amb fe i esperança, amb ganes de treballar i de fer les coses bé, tot i que el gran Josep Pla, cap al final de la seva vida, deia que en aquest món hi havia dues classes de persones: els boigs (pronunciava bóits) i els locus.