No nacionalistes

L’independentisme creix percentualment a tot arreu dels sectors socials, és majoritari –més del 70 %– entre la joventut, és acceptat pels analistes que és l’única proposta política renovadora propositiva a l’Estat que és atractiva de cara als votants. No cal dir que hi ha nuclis contraris, sectors polítics adversaris que van des de la dreta extrema a l’extrema dreta, ambdós, en graus diferents, que potencien la confrontació. Una tensió de característiques que recorden actuacions del franquisme en retrocés, de caràcter totalitari espanyolista excloent. Un espai polític que mai no ha amagat el desig d’usar fins i tot la violència per aconseguir els seus propòsits. Ara el PSOE pot congelar els seus actes. Aviat es veurà.

L’independentisme no nacionalista català és un fenomen creixent, que cal tenir molt en compte. Ha obert tota mena de reflexions. Una opinió que a parer de certs analistes es basa en el pragmatisme més descarnat. La seva raó, ras i curt, és de caire econòmic i polític. Espanya, creuen, no canviarà, opten per la independència en no voler formar part d’un estat que no els ofereix, ni oferirà, cap futur sòlid.

El nacionalisme català es basa en el dret, la història, la justícia, la cultura, el voler ser, la pertinença a un grup. El sentiment i un passat comú. El nacionalisme català té memòria col·lectiva. L’eina per ser República i per tenir un estat propi és la democràcia i el dret a decidir. Uns valors canviants en el temps que han permès mantenir-se com a poble propi des de 1714 ençà, malgrat tots els atacs soferts. De l’anul·lació de les pròpies institucions a sofrir la imposició de lleis alienes, d’un continuat intent de genocidi cultural i lingüístic a règims dictatorials.

L’independentisme català no nacionalista es mou en l’empirisme. Si hom és independentista és per la manca absoluta de resposta per part dels governs espanyols a les demandes i reivindicacions catalanes més lògiques i necessàries. Creuen que Espanya no canvia, ni canviarà. Que no s’enfrontarà al monstre anticatalà que ha creat. D’aquí prové la determinació de l’independentista no nacionalista; si ho pensem bé no és massa lluny del pensament majoritari de la població en els estats independents.

L’independentista no nacionalista pensa que res substancial canviarà a l’Estat, hi hagi qui hi hagi, sigui PP o PSOE. No s’encararà una nova organització federal o confederal d’un país format per nacions diferents, ni en el respecte i potenciació de les seves llengües i cultures, ni una redistribució més equitativa de la riquesa generada. Ni en la igualtat salarial entre l’home i la dona. L’Espanya de sempre seguirà amb una monarquia borbònica no avalada per la voluntat popular. L’Estat espanyol està conformat per un poder econòmic, social o cultural, per una visió del món que sempre s’ha imposat a la majoria de la població. Per uns sectors econòmics que són els mateixos de fa segles, amb l’evolució lògica del temps, res més. El poder econòmic, financer, ideològic i cultural està posseït per una classe política aferrada a Madrid i que des de Madrid ho modela tot al seu servei i profit.

Aquests independentistes no nacionalistes són el sector creixent del sobiranisme. És el percentatge i gruix de votants que es decanten per la independència com constaten les enquestes. És la gent que creu que en una Catalunya independent les oportunitats personals i col·lectives serien molt millors per a si mateix i per als seus.

No cal escandalitzar-se, no eren pas nacionalistes els colons anglesos, escocesos o alemanys que van independitzar-se d’Anglaterra per formar els EUA. I així a Cuba i tants i tants altres llocs. La raó bàsica era econòmica. Doncs això. És el que pensen els nounats independentistes no nacionalistes, opten per l’esperança. Opten pel futur.