Una tarda serena

Era la tarda d’un diumenge d’estiu, a l’hora que Girona es troba submergida en un silenci gairebé total. No hi ha oficines, no hi ha comerços oberts, i la gent esgota les darreres hores del cap de setmana amb un descans general. Els carrers estan buits i el trànsit rodat es escàs. Francesc Francisco Busquets era llavors subdelegat del govern de Madrid, en la època que el president era José Luis Zapatero. Ens coneixíem de tota la vida, i li vàrem comentar que no havíem tingut ocasió de visitar les oficines del Govern Civil, a l’edifici troncocònic que havia estat seu del Banc d’Espanya, a la Gran Via de Jaume I. Francisco, que havia procurat donar una imatge del seu departament més oberta i més ciutadana, havent programat fins i tot actes culturals a la planta baixa de l’oficina, ens va convidar a visitar les instal·lacions, aprofitant un dia i un moment en què les oficines eren buides de personal.

En la seva companyia vàrem recórrer moltes dependències, mentre ens donava explicacions de les diferents àrees. La llum que es filtrava pels amplis finestrals enaltia els espais, i el fet d’ésser buits de persones i amb el silenci d’aquella hora, donava un caràcter serè a les dependències. Així vàrem anar pujant, planta per planta, fins a la més alta, sense trobar ningú. Però en un moment es va obrir una porta, a dalt de tot de l’edifici, i allí hi havia dues o tres persones treballant amb un munt de ordinadors i aparells de telefonia. No cal dir que ens sorprenia la troballa. Però immediatament vàrem assabentar-nos: la subdelegació havia d’estar en contacte permanent amb les diferents instàncies del poder. Qualsevol fet, notícia, esdeveniment que pogués afectar la normal convivència de la gent, havia de ser coneguda immediatament, per si era necessari prendre mesures. També des d’aquí calia posar en coneixement de Madrid fets que s’esdevinguessin a la demarcació de Girona. Així ens varen comentar els funcionaris, en pla distès, que algunes vegades havien hagut de despertar el subgovernador a les quatre de la matinada per comunicar-li fets que podien requerir el seu interès. Gairebé li demanaven perdó per fer-ho, però ell no ho admetia, perquè complien amb la seva obligació.

Temps més tard, quan les relacions entre Espanya i Catalunya han esdevingut tan conflictives, recordem aquell moment i pensem que la feina se’ls deu haver multiplicat a aquells funcionaris que serveixen el sancta sanctorum de la subdelegació, i que els ordinadors deuen haver tret fum en tants moments de tensió viscuts, aquí i arreu. Si l’anterior subgovernador tornés a aquell càrrec, comprovaria que res ja no serà com abans, considerant la situació política actual i futura. Aquella placidesa en les relacions costarà de restablir-se.