Les paraules de Borrell

Fa pocs dies, el nou ministre d’Exteriors, Josep Borrell, vaticinava que Catalunya es trobava “a prop d’un enfrontament civil”. Si bé tot seguit va matisar que un “enfrontament” no era el mateix que una “guerra”, és evident que les seves paraules pretenen traslladar la imatge d’una societat que és incapaç de gestionar de forma correcta les seves diferències i amenaça dur-les fins al límit. És prou conegut que Borrell no destaca precisament per la seva moderació. Per donar-ne exemple, només cal recordar la seva intervenció en la darrera campanya electoral, quan va qualificar la societat catalana com a “ferida” pel senzill fet que un percentatge que ell mateix situava “en el 40 i tant per cent” estava convençuda “amb raó o sense, que li aniria millor fora d’Espanya”. Es fa difícil imaginar que qualsevol persona (tingui la ideologia que tingui) pugui qualificar la seva societat com a malalta pel senzill fet de no compartir el seu projecte de país. Qui escriu aquestes línies ha estat anys i panys convivint en un país situat en l’autonomisme i mai no se li hauria acudit qualificar que la majoria de la gent estava malalta, ni tan sols que estava equivocada o no tenia raó.

Els polítics haurien de contribuir a normalitzar els debats ideològics; i, en tot cas, a cercar els instruments idonis per resoldre’ls quan han arribat a una situació d’enquistament. En comptes d’oferir-se per “desinfectar” el seu país o vaticinar “un enfrontament civil”, doncs, estaria bé que, ara que té responsabilitats públiques, Borrell cerqués fórmules per apaivagar els ànims i cercar solucions. Li proposo tres receptes que passen per la democràcia i el sentit comú: en primer lloc, que cerqui una solució pel que fa als presos i exiliats; en segon lloc, que doni la paraula a la ciutadania i convoqui un referèndum, tal i com permet la Constitució i com defensava el PSC el 2012; i, finalment, que mesuri les seves paraules i normalitzi un debat que hauria de ser perfectament assumible en un país madur. És així de senzill.