De reüll
‘Humanitats’ ve d’‘humà’
Sabem que l’economia i la societat estan a punt de canviar de forma radical. La digitalització, els robots, el big data i tot el que comportarà l’emancipació de les màquines a l’hora de prendre decisions té ben esverats els experts, que no paren d’alertar-nos que caldrà una adaptació ràpida, possiblement amb traumes. La formació, avisen, s’ha d’orientar cap a les disciplines científiques i tecnològiques, i cal replantejar ara l’educació des de l’escola bressol, per preparar els joves per als nous models socials. Totes aquestes admonicions són pertinents perquè no ens agafi el toro del 4.0 amb el més calent a l’aigüera, i, de fet, sembla que Catalunya no està pas mal col·locada, no sols per entomar les mutacions sinó fins i tot per liderar-les. Dit això, en alguns àmbits es comença a tenir la sensació que amb tanta bugada renovadora estem perdent algun llençol. Fa pocs dies, durant la presentació del cinquantenari de la Universitat Autònoma, la seva rectora, Margarida Arboix, ho constatava, i ahir mateix, la directora del CESB, la sociòloga Marina Subirats, se sumava a la reflexió: on queden les humanitats en aquesta projecció de futur? Figures com el psicòleg Edward O. Wilson ho van apuntar fa temps. No oblidem que la història, la filosofia, la literatura, l’art... formen part de la diversitat cultural del planeta. Que hi ha vida més enllà del que és tangible, útil i economicista. Sisplau, no deixem que el llegir (bits, per exemple) ens faci perdre l’escriure (per exemple, poesia).