Marató, no pas un esprint

Els grans canvis provocats per les lluites socials i polítiques potser acaben arribant fruit de l’esclat d’una situació determinada, d’una guspira que pren i provoca el foc nou. Però per arribar-hi cal una feina prèvia, llarga i feixuga. En parlava Raül Romeva a El Matí de Catalunya Ràdio i allà sabíem que ha decidir llegir Gramsci a la presó. Recordava Romeva que les grans causes justes acaben triomfant, però que per arribar-hi, al triomf, no n’hi ha prou amb un esprint, no és qüestió de molta velocitat, sinó que es tracta d’una marató. Potser sí cal esprintar en els darrers metres, però primer cal fer el llarg recorregut, a un ritme constant, mesurant les forces i sabent que hi haurà moments de defalliment. Em va semblar encertat i la seva reflexió va arribar en un moment en què els partits sobiranistes, o independentistes, o republicans, han de perfilar la seva estratègia. Certament hi ha majoria republicana al Parlament i certament ens diuen dia sí, dia també, que ara toca fer República. Però entre els independentistes republicans hi ha moltes maneres de pensar. Des d’Esquerra Republicana, que s’està reinventant obligadament perquè té els dos caps a la presó i a l’exili, al PdeCAT, que no és ben bé el mateix que Junts per Catalunya i la gent de Puigdemont. I queda la CUP, que la CUP no és una, sinó diversa. Cal establir, no cap a on es vol anar, sinó quan s’hi vol anar i la manera de fer-ho. Perduda l’oportunitat de l’octubre passat, amb gent a la presó i a l’exili, no n’hi ha prou de dir-li a la gent que es vol fer República. Cal explicar com es fa i quan es fa, si és que és possible fer-ho. La societat civil ha fet molt pel procés i els ciutadans, que han fet el que els han demanat, tenen dret a saber què passarà les pròximes setmanes o mesos. Amb risc de perdre vots i trair conviccions. La gent mereix saber què se’ls demanarà. Com deia Gramsci, caldrà tota la intel·ligència, tot l’entusiasme i tota la força per arribar allà on la majoria es proposi.