Literatura hiperlocal

Una de les formes narratives més interessants del nostre segle és la literatura hiperlocal. El centre d’intenció d’aquesta literatura no és la vida d’un personatge o la trama d’una història, sinó la construcció d’un espai, les modulacions i intensitats que componen un lloc. Penso en el que fa Joan Todó amb la Sénia, Adrià Pujol amb Begur, Marta Rojals amb la Ribera d’Ebre, Francesc Serés amb el Baix Cinca o Bernat Dedéu amb el triangle entre rambla de Catalunya, l’Ateneu i l’Ascensor.

Literatura hiperlocal no vol dir localisme, ni costumisme, ni descripció de paisatge. No és la literatura del meu poble: com diu un personatge a L’horitzó primer de Todó, “Lo meu poble! Si fos meu me l’hagués venut!” Es tracta més aviat d’un tipus d’instal·lacions textuals que narren els espais per on circulen, no pas subjectes amb una psicologia interior desenvolupada, sinó cossos, veus, pells, abstraccions, cròniques. Els personatges viuen arrelats però no deixen petja, no tracen una trajectòria vital, i dels seus moviments aleatoris no se’n pot fer cap ruta literària. Són una mena d’excrescències amb les quals els llocs contraataquen el turisme.

Allò hiperlocal ja no funciona com els espais literaris de la modernitat. El Dublín de Joyce, el Yoknapatawpha County de Faulkner, el Macondo de García Márquez o la Mequinensa de Moncada representaven al·legories més enllà de si mateixos: l’autocolonització irlandesa, el sud derrotat a la guerra civil americana, l’hibridisme llatinoamericà o l’enfonsament de Catalunya en el pantà del franquisme. El lloc hiperlocal, en canvi, ja només es representa a si mateix, és singular i global alhora. En la modernitat tot s’articulava al voltant del conflicte entre allò nou i allò antic. Però en la globalització ja no hi ha distància temporal entre els espais múltiples i diferents. Tots vivim en el mateix present històric i, tal i com veiem cada dia a internet, tot allò que passa és immediatament comprensible com a local i com a global.

Si abans el repte era desxifrar les al·legories de cada lloc, com hem d’interpretar la literatura hiperlocal? En un relat d’Escafarlata d’Empordà de Pujol, el narrador explica que se li ha mort la mare i que una nit els amics procuren que una noia s’emboliqui amb ell per consolar-lo. Però ell fuig com pot i acaba dient que “abans d’arribar a casa pujava al castell de Begur, a pelar-me-la encarat a nord –en línia recta, més o menys, amb el Canigó”. El Canigó, doncs, que en Verdaguer representava l’ideal del catalanisme cristià (“la muntanya engallardida”, “el monument de Déu”), aquí ja no es representa sinó a si mateix: com l’onanisme del narrador, el seu sentit és autoreferencial, autodeterminat, sobirà.