La vida entre titulars

Un home es va llençar ahir per la finestra quan la policia i la comitiva judicial estaven a punt de desnonar-lo. Era amb la seva dona. Deu plantes. Cornellà de Llobregat. Set mesos d’impagament del lloguer. Suïcidi o assassinat? No en sabem res, de la fragilitat, fins que ens fa bocins. Ens lliguem al rosari de la hipoteca o a una mensualitat que voreja els núvols perquè no tenim més possibilitats, i nodrim des de baix un mercat que s’enriqueix a costa d’un dret fonamental que cap institució defensa prou. Contribuïm amb la nostra vida a donar corda a un engranatge perfecte. Els bancs, propietaris de tants i tants habitatges buits, van blindar-lo quan anaven mal dades perquè la baixada del preu dels pisos se sostingués, a punt per remuntar. I així ha estat: ara que se suposa que la crisi amaina, els preus continuen pujant. Les hipoteques no estan a l’abast de la majoria i els desnonaments són, sobretot, per lloguer. Darrere de cada xifra, de cada percentatge, hi ha persones que malden per sobreviure en aquest mercat salvatge. I moltes, sempre massa, no ho aconsegueixen. De vegades, greixats per la mecànica de l’ofici, els que escrivim notícies ens oblidem que, al capdavall, sempre parlem de la vida. De la dels altres i, indirectament, de la nostra. Potser els que ens llegiu, lliscant entre les lletres, també ho oblideu de vegades, encara que sigui sense voler. I sempre, sempre, sempre, és el més important.