Aires d’autonomia

Bufen aires d’autonomia. No hi ha cap dubte, tot n’està impregnat.

Se sent el tuf, es palpa en la pell la seva mínima velocitat. És una brisa anodina, un aire amb un deix d’ensopiment, un vent que es mou per resignació, música per acompanyar la mandra una tarda d’estiu.

On és la tramuntana que ho havia d’escombrar tot? I el cop de mestral com un cop de puny a la taula? I el gregal contra les onades? I tots els vents que havien de portar un món tot nou?

Els aires d’autonomisme no apareixeran mai esculpits en una rosa dels vents. La rosassa es marciria al primer contacte amb aquest alè antic, bafarada d’anys que ja han passat, aire resclosit que ha estat massa temps presoner a l’altre costat del forrellat.

Quin navegar més curt tindrà l’esquif impulsat per un vent tan trist en el pam d’aigua de l’estany del parc! Anirà just que tot plegat arranqui un somriure a la canalla.

Els aires d’autonomisme es banyen amb un xarrup d’aromes de Montserrat, es berenen amb quatre ametlles garapinyades i s’alliten d’hora; got de llet calenta i platet de galetes maria.

Després hi ha aquell que secretament s’alça del llit a mitja nit, quan la marinada treu llustre a les estrelles, per fer desfilar un got d’absenta. És un líquid cristal·lí com el vent de la nit, pur com l’essència dels somnis, carregat d’un foc antic, portador de la flama de les forces perpètues.

I gola avall, salut, valentia i força!