Exilis nous i vells

Amb un grup nombrós d’igualadins, acabem de resseguir, a banda i banda dels Pirineus, una Ruta de l’Exili. Els llocs per on hem passat són sens dubte les baules obligades d’una cadena de la memòria ben completa: la Jonquera, la Vajol, Elna, Tolosa de Llenguadoc, Argelers, Cotlliure i Portbou. És un recorregut que molts de vosaltres segur que ja coneixeu, però que cada vegada, a la llum de les circumstàncies del moment, s’acoloreix de noves emocions. I n’hi ha una que mai no ens abandona: el cor se’ns fa petit en el record dels nostres avantpassats que van conèixer la tragèdia de la guerra i l’allunyament del país.

Argelers de la Marenda acostuma a ser sempre un moment àlgid de la visita, encara que la presència despreocupada i festiva dels banyistes contrasti tan vivament amb els motius que ens han fet venir a nosaltres a veure aquesta primera ratlla de la mar que, aviat farà vuitanta anys, algun anònim refugiat va batejar com “la primera línia de la merda”, la del govern Daladier. I cada vegada, quan aprofundim en nous detalls del que va succeir en aquells inicis de l’any 1939, se’ns torna a obrir la ferida d’un passat mal conegut que va marcar la nostra història. Per exemple, quan hem recordat que, el 5 de febrer, els veïns d’Argelers van celebrar com si res el ball de carnaval amb l’orquestra Vohan Jazz: l’endemà, no pas gaire lluny, els 300 refugiats del dia 3 ja havien passat a ser vint mil, i el dia 9 ja van ser setanta-cinc mil, i l’11 de febrer, van passar ja de vuitanta mil... O quan ens hem explicat que, durant deu dies, infants, adults i vells no van rebre pràcticament alimentació calenta, i tampoc atenció mèdica els ferits ni els malalts. Només, de tant en tant, un camió llançava racions de pa per damunt dels filats. Com escrivia el regidor barceloní Pere Puig: “Pot imaginar-se el panorama: ni barraques, ni coberts, ni cap abric, ni cap servei, ni cuines, ni menjar. Tota aquella multitud cercant quelcom per a menjar, fent llurs necessitats allà mateix, perseguint amb destresa uns quants cavalls famèlics, també refugiats, fent-los a trossos sobre la platja, barallant-se per les despulles i menjant-les crues i sagnants. Foren tres dies de pesombre dantesc.”

Anem llegint la crònica detallada d’aquell malson inexplicable. I a tothom li ve al pensament, en una transposició que se’ns apareix com un automatisme, la imatge dels refugiats del nostre temps que jeuen morts a la platja mentre els banyistes s’incorporen, entre encuriosits i astorats, deixant les tovalloles esteses a la sorra. Som, encara, una generació que ha hagut de confegir els fragments del film d’horror d’Argelers, de Sant Cebrià o del Barcarès i reviure’l després en carn viva a les platges de la Mediterrània, amb els exiliats del nostre temps que ens projecten a la cara un dolor nou, reviscolat, un vell afront per a la humanitat sencera que ens omple de vergonya. Ningú no pot deixar de pensar que els horrors del passat no ens han ensenyat, col·lectivament, a ser capaços d’evitar la repetició a gran escala d’una tragèdia d’aquestes dimensions. Ahir i avui, la ignomínia dels nostres pares i avis que van viure la Guerra Civil i la retirada cap a França es torna a repetir davant la nostra impotència i la nostra incredulitat. La conclusió que per força n’hem de treure és tristament descoratjadora.

Més enllà dels camps de concentració, explicarem en els dies següents l’exili dels igualadins que van romandre a França o que van fer el salt cap a Mèxic, o l’Argentina o Veneçuela. Ni tan sols avui mateix en tenim el registre complet i molts dels nostres companys de viatge se sorprenen de saber que van passar dels dos-cents i que molts d’ells no van tornar i van morir en les terres llunyanes que van acollir-los. I llavors, com una nova projecció cap als dies que vivim, ens preguntem –com va fer-ho el president Torra en un excel·lent discurs al Parlament poc abans de ser elegit– quin és aquest tràgic designi de la història espanyola i catalana que ha condemnat tanta gent a haver de marxar tan lluny de casa. I com pot ser que tinguem avui mateix un nombre tan elevat de conciutadans nostres havent-se de buscar la vida a l’estranger per fugir d’una presó humiliant i vergonyosa.

I torna el malson dels cicles històrics que semblen repetir-se amb una regularitat desconcertant. I ens continua fent mal la ràbia, l’ànim de venjança o la insensibilitat dels qui provoquen aquesta injustícia, com ens fa mal, amb una intensitat tal vegada més aguda, la nul·la manca d’empatia d’alguns conciutadans nostres que s’ho miren de lluny estant, sense cap capacitat de posar-se en la pell del sofriment dels altres. Uns altres que, ho recordarem un dia i un altre dia sense defallir, pateixen presó i exili simplement per haver esdevingut portaveus d’un anhel col·lectiu democràtic i pacífic.