Assedegar l’enveja

Se sol distingir l’enveja podrida de la sana enveja com si en fossin dues, però ho són? És evident que el fet de voler ser com els altres no es tradueix directament en enveja, però crec que hi ha quelcom de malaltís, per exemple, en la meva manera de viure la felicitat de qui es dedica al teatre, al cine o a la música, conscient com soc de no haver tingut coratge per dedicar-me a activitats professionalment tan arriscades i competitives.

L’enveja entesa com a competència (el desig del que és o té un altre) pot ser motor de competitivitat, però es converteix en malsana de debò quan més que aconseguir el que té l’altre es desitja que l’altre deixi de tenir-ho. L’exemple literari-cinematogràfic el tenim a la verdosa i consumida condició d’en Salieri front un Mozart exultant. Recordem, però, que aquesta malsana voluntat de destruir l’altre destrueix qui enveja, però també en molts casos qui és objecte de l’enveja. Intentem pensar-hi en clau política.

No sé com s’ha de dir, però quelcom semblant a l’enveja es desprèn de l’actitud dels valencians quan varen incloure en la reforma del seu Estatut l’anomenada “clàusula Camps”. El polític ha desaparegut, però la clàusula queda, i segons el que estableix, els facilita la incorporació de competències i drets inclosos en altres estatuts d’autonomia quan així es consideri convenient i signifiqui d’alguna manera un benefici per a València. Es tracta de una mena de voluntat que podríem traduir com “jo també ho vull”, encara que de vegades no se sàpiga per què es vol la competència, ni si resultarà beneficiós per a la comunitat el fet de tenir-la. Si parlem des de la perspectiva de l’acció política, podríem convenir, doncs, que una part de la hipertròfia de l’Estat autonòmic ha vingut donada per aquesta voluntat generalitzada (i potenciada: recordi’s la tasca duta a terme per Clavero Arévalo per aconseguir que Andalusia tingués també un Estatut d’Autonomia, malgrat l’actitud refractària d’Almeria) de negar la diferència i afavorir la uniformitat en els territoris de l’Estat. L’Estatut andalús incorporava la literalitat de bona part de l’Estatut català, fins i tot en paràgrafs que en aquest últim va ser reinterpretats o senzillament eliminats pel Tribunal Constitucional. No cal dir que la intenció a Catalunya i Andalusia, tot i emprar les mateixes paraules, era ben diferent, però com explicar l’aparença a la gent no experta en dret perquè ho entengui? Impossible.

L’enveja és una energia implosiva i contaminant, moralment entesa com el pecat característic d’Espanya, potser per la seva estranya condició, a la vegada reivindicadora d’una integritat territorial ancestral i objecte de pugnes i baralles constants per distingir-se uns dels altres. El cert és que front voluntats de singularitzar-se com les que des del segle XIX s’han donat a Catalunya o el País Basc, un moviment de recentralització sol partir del centre cap a la perifèria sota l’ombra de la visió napoleònica-borbònica del Dret i l’Administració Pública. És la reacció una forma d’enveja o la voluntat lleial de construir una unitat més forta?

Si la política pateix del pecat d’enveja és perquè les persones que constituïm comunitat també som víctimes de les seves mossegades, en la seva versió moderada, motor de competència, o en el vessant malaltís que voreja l’autodestrucció. Mentre dissertava al centre cultural CETRES d’aquest penúltim pecat i de les seves manifestacions humanes i polítiques, preparant-nos així per encetar l’últim debat entorn del gran pecat de la supèrbia, pensava també en la reflexió dels psicòlegs sobre la nostra crítica envers els altres i com sol reflectir mancances o defectes de la nostra personalitat. I hi afegia jo que quan amaga una íntima alegria per la desgràcia en què pugui caure l’envejat, estem davant de l’últim esglaó de l’escala cap a l’infern de l’enveja. Què, sinó l’enveja, pot continuar alimentant la crítica que es fa d’un arbre tan caigut com Iñaki Urdangarin, un cop jutjat, exposat, perseguit i condemnat per vicis d’ahir exposats a la lupa sense pietat (i no per això menys cega) del present? Enveja de qui era?, enveja que pugui escollir la presó?, enveja que estigui sol per complir la seva condemna? Es dirà que és justícia, però, en la íntima alegria de veure enfonsat qui ho ha tingut tot, més aviat s’assedega la venjança, una forma d’enveja que consumeix l’energia de la comunitat. Per controlar-la es dona el pa amb circ de sempre. Tocava abatre un boc per evitar els estralls que sempre fa l’enveja, no fos que arribés tan amunt que fes perillar el sistema.