L’últim telèfon

Molt després que el telèfon fix hagués perdut una funció definida, fins i tot després d’haver-me acostumat a desconnectar-lo quan el nen dormia i, finalment, emocionada d’aquella pau tan cara, de condemnar-lo a un silenci permanent amb el cable penjant exsangüe rere el moble, encara el vaig conservar dos anys ben bons al seu racó, com un vigilant degradat que encara s’obstinés a dur l’uniforme posat. Era un d’aquells tipus góndola, negre, tot rom, amb el número de casa escrit procurant fer bona lletra en una tira de paper blanc a la base que només veies quan despenjaves, com una matrícula que cada vegada que aixecava l’auricular em recordava: “Soc jo!” Aquest efecte mirall no es produïa amb els dispositius mòbils que començaven a circular aleshores, tan rudimentaris encara però ja del tot enfocats cap al món exterior i les identitats múltiples, una per a cada nova relació que ingressava apoteòsicament a la nostra llista de contactes fins a quedar-hi subsumida i de la qual començava a dependre tot el nostre prestigi social. El telèfon fix era, al contrari, la pedra que ens amarrava a la casa, al nostre confinament domiciliari, una associació que estava tan fora de dubte que a ningú que ens truqués se li acudia demanar-nos “On ets ara?”, amb aquell to impertinent que ha instituït el mòbil i que ens ha convertit de la nit al dia en uns éssers contingents i erràtics. Ni el so del timbre no té la mateixa qualitat imperiosa i frenètica amb què antany endevinàvem la fragilitat del refugi, assaltat de sobte per aquest senyal estrident de la intempèrie, de la qual preníem consciència en un pueril estat d’alarma. Era un so que no precedia cap presagi, a diferència dels tons musicals d’avui, anticipats per una lleugera vibració que més que anunciar-se, ens adula. La crida histèrica dels vells aparells irrompia com un tret de bala, sobresaltava com un tro a l’estiu. L’estiu del nostre menjador. Ens esglaiava fins i tot quan l’esperàvem. “Te trucaré a les cinc!” I a les cinc fèiem un bot. Walter Benjamin evocava el que va representar per a les llars burgeses de principis de segle l’entrada dels primers telèfons, quan depenien encara de les bondats de la centraleta i s’activaven com un dervix a cops de manovella. Cada cop que sonaven, explica, no només destorbaven la migdiada dels pares, sinó l’època sencera al tou de la qual s’havien endormiscat. Eren tan poc apreciats, que estaven confinats en un racó fosc, “entre l’arca de la roba bruta i el gasòmetre”, abans que s’ensenyorissin de les cambres lluminoses de la generació següent. El meu va perdurar fins que vaig descobrir que el nen el feia servir de joguet, arrossegant-lo per tot el pis agafat del fil. Aquell dia, a casa, quasi sense voler, vam entrar en una nova era.