Full de ruta
Viatge al passat escolar
Vaig estudiar al col·legi Maristes Sants-les Corts de l’any 1964 al 1974. Deu anys, el que representa moltes hores passades en aquesta institució religiosa de caràcter docent. Com a exalumne i periodista hauria d’haver parat molta més atenció en l’escàndol destapat recentment. Però no. Ni tan sols vaig voler mirar el documental. Jo ja havia passat el meu procés de desintoxicació d’uns anys que si bé em van donar una educació per damunt de la mitjana, si més no a la del meu barri, em van obligar a reeducar-me en aspectes més enllà dels escolars. No vaig patir abusos, però en els deu anys sí que vaig viure situacions de violència malsana i apropaments afectuosos que a ulls d’un infant no eren la mateixa cosa que les embafoses mostres d’afecte de les tietes. Però al costat del cantó fosc que ens recordava que era pecat tot allò que ens atreia, sobretot les noies, hi va haver moments de lluentor, sobretot pel que fa a l’amistat amb els companys. Això va fer que fa pocs dies respongués amb entusiasme la proposta de fer un sopar d’exalumnes. Jo, que tinc tendència a la nostàlgia, no podia negar-me a una trobada amb una promoció que anava tancant el batxillerat i que encara va tenir el retrat de Franco presidint l’aula. “El Cisco”, que li dèiem. En el sopar va ser inevitable parlar del tema. Hi ha qui es mostrava sorprès pels fets. No pas jo, que he cregut sempre que no es tractava d’un cas aïllat, ni tampoc que passés només als Maristes. És cert que ni de bon tros tot el professorat actua d’aquesta manera, però el problema ha estat mirar cap a un altre cantó. No es van posar prou mesures per evitar nous casos. Més encara quan es tracta d’una institució que per naturalesa ha d’anar en contra de tota mena d’abusos. A més de fer-nos resar el rosari cada dia i combregar el primer divendres de mes, haurien d’haver vetllat per evitar experiències que poden ser traumàtiques. Per aquí es comença a salvar ànimes i a donar una educació correcta.