Espanyol, ‘catanyol’, català

Quim Monzó, en alguna de les entrevistes que se li han fet en ocasió del Premi d’Honor que li ha atorgat Òmnium Cultural, ha parlat de les tres llengües que avui dia funcionen pels carrers de Catalunya. En aquesta llista, com fa notar l’escriptor, el català hi ocupa un lloc minoritari i tot fa pensar que, si no es produeix algun fenomen imprevist en la sociolingüística indígena, en poc temps serà residual. I per català volem dir un ús de la llengua prou solvent perquè resisteixi la comparació, posem, amb el castellà pla de Sòria o de Montevideo, o amb el francès corrent de Reims. Avui, de fa anys i cada vegada més, el castellà a Catalunya –i ja no diem als PPCC– és l’habitual en la majoria d’usos lingüístics; sense sortir de Catalunya, les converses espontànies que es produeixen en castellà als mercats, cafès, transport públic..., en quant les mesurem? En un 70%? En un 80%?

Abans que algú s’escandalitzi, que pari l’orella no ja a Barcelona i perifèria sinó a Figueres o a Roses, és a dir en llocs on no és estrany que l’expressió “cafè amb llet” no sigui entesa, o que el receptor manifesti amb indolència o impertinència que no l’entén. I, gran atenció: que ningú no es deixi enganyar per les xifres, diria que ridículament triomfalistes, de les estadístiques que de tant en tant es publiquen, i que solen presumir d’un 95% dels residents que entenen la llengua i d’un 90% que la poden parlar. La poden/saben parlar? Escepticisme total respecte a aquest 90%: com s’explica altrament que hi hagi tanta gent de menys de 40 anys, escolaritzats en aquesta il·lusió anomenada ‘immersió lingüística’ i que, prejudicis polítics –quan hi són– a banda, són incapaços de formular una frase en català? Però ni que siguem optimistes: suposant que sigui cert aquest 90% que poden usar l’idioma, el fet és que no ho fan. Per comoditat, mandra, perquè no és necessari, perquè l’interlocutor dimiteix de la seva llengua... i perquè la dita immersió lingüística en moltes escoles no s’ha practicat. I les llengües poden mantenir-se vives si s’usen correntment, i van morint si els seus hipotètics usuaris no les parlen.

I el ‘catanyol’? Aquest suposat català és quasi castellà per la quantitat de paraules i, sobretot, construccions pròpies de la llengua espanyola. Però molt de públic ja considera normals, propis, els usos del catanyol: em pujo a la moto, la sopa està bona, que està la Maria?, menjar-se el marrón, pillar, flipar, colocón, agobiat, donar un petó o vaig a pegar-me un xapusson (a la piscina, que diu una veïna convençuda que parla en català). És un verí tan subtil com eficaçment letal, perquè els usuaris del catanyol, entre els quals molts “professionals” de TV3, 8TV, RAC1 o CatRàdio, pensen com l’esmentada veïna. Es pot redreçar aquesta situació? Ja els està bé a la majoria de censats al país? Es tracta de morir d’una manera o altra? De moment el presagi de fa un quart de segle formulat per Prats, Rafanell i Rossich (El futur de la llengua catalana) va essent inexorable.