Intel·ligència minvant

És llei de vida que els vells pensin que els joves són curts de gambals i que pugen molt consentits. Segur que la generació que va descobrir el foc creia que els seus fills no inventarien mai res i que amb prou feines servirien per mantenir encès el caliu. Tanmateix, amb instruments d’anàlisi més sofisticats, els científics havien determinat que el quocient intel·lectual anava augmentant al llarg del segle XX, i cada generació, globalment considerada, semblava significativament més intel·ligent que l’anterior; ho explicarien factors com una alimentació millor, els avenços en qüestió de salut, l’ensenyament generalitzat, etc. Ara, en canvi, troben que la progressió s’ha estancat, i que a partir dels nascuts el 1975, la cosa va a mal borràs. Una investigació recent ha determinat una caiguda mitjana de set punts a cada generació, que no és imputable a factors genètics sinó a canvis per dir-ho així socials, entre els quals hi ha la manera com s’ensenyen les matemàtiques i les llengües, o l’abandonament de la lectura en benefici de la televisió i les computadores. Els vells ja comencen a tenir arguments que confirmen les intuïcions que amb prou feines gosaven insinuar: que la teoria de conjunts i altres entreteniments gràfics van ser una estafa, que l’aprenentatge de les declinacions del llatí no era tan mala idea, o que en el pas de la galàxia Gutenberg a la galàxia Marconi és més el que es perd que el que es guanya. En això, com en tantes altres coses, els resultats del passat no garanteixen rendiments futurs.