I en diuen restaurar

Setmana de disgustos patrimonials. A Cadis, ni més ni menys que a la catedral, han desaparegut quatre escultures de La Roldana, un cas únic de dona artista en temps del barroc. Es tem que algú les va tirar a la brossa. I a Estella han convertit una talla de Sant Jordi, del segle XVI, en un ninot que faria patxoca al museu dels horrors que va inaugurar fa uns anys el cèlebre Ecce Homo de Borja. Els professionals alerten insistentment de les desastroses restauracions que duen a terme intrusos sense cap preparació. Fa poc van difondre un manifest per denunciar-ho. Al que li han fet al pobre Sant Jordi, repintat com una mona de pasqua, no li’n podem dir restauració sinó ruïna perquè el més probable és que la peça original sigui irrecuperable. Restituir la bellesa perduda a una obra d’art requereix temps i diners. Temps per estudiar-la, per poder-la entendre abans de fer cap actuació. I diners perquè en el procés hi participen diversos especialistes que treballen coordinats. Tenim un exemple ben recent que ho demostra: la intervenció als murals gòtics de la capella de Sant Miquel del monestir de Pedralbes, que tot just fa uns dies s’ha reobert al públic. S’han necessitat tretze anys per afrontar el projecte, molts dels quals, com diem, s’han dedicat a examinar mil·límetre a mil·límetre la pintura. S’ha reunit un equip de 70 experts en diferents matèries. I s’han invertit 425.000 euros. El resultat és meravellós. No se’l perdin per res del món.