Fragilitat

La política passa per moments estressants i poc encisadors en més mirada al passat que no de futur. La fragilitat és visible a tots els nivells. El president de la Generalitat, Quim Torra, és fruit d’una necessitat per cobrir la baixa per causes judicials de Carles Puigdemont tot i que va ésser el cartell electoral del 21 de desembre. El president del govern, Pedro Sánchez, és fruit d’haver guanyat una moció de censura amb un mandat màxim de dos anys i amb una debilitat parlamentària considerable. Fragilitat de dos presidents que fins ara han volgut transmetre que tenen bones maneres per resoldre el conflicte amb tots els vents en contra. En contra hi tenen l’oposició, del Parlament i del Congrés. La justícia, l’actuació de l’exministre i ambaixador, Pedro Morenés, que podia haver-se estalviat el seu discurs, i d’altres. Tampoc ajuden en la relació Sánchez-Torra els seus respectius passats de declaracions i d’articles. Tot plegat, les motxilles són massa plenes perquè es pugui celebrar una escena de sofà a La Moncloa en què sembli que no passa ni ha passat res.

La ciutadania agraeix els missatges clars. Malgrat que ara mateix són més valorats els fets –ho seria un acostament de presos–. I més si fos amb ganes de suavitzar la situació. Ho seria una revisió bilateral del finançament de Catalunya. És d’agrair el missatge clar, però la fragilitat política és tan gran i comprensible després de la tempesta, que es fa incompressible per a molta gent que Pedro Sánchez demani que s’ha de girar full de l’1 d’octubre. Quan va ésser el daltabaix més significatiu dels darrers cinquanta anys de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Tampoc és compressible que Quim Torra afirmi que la República catalana està més pròxima que mai. Quan la dificultat del dia a dia fa que sigui pràcticament impossible a curt termini una declaració unilateral. S’entén millor plantejar a Sánchez pactar un referèndum a Catalunya, tal com li ha fet saber.