L’espera

El temps regalat, en diu Andrea Köhler al seu assaig sobre l’espera editat ara en català. Necessari per uns temps en què no en tenim, d’espera, o que no sabem esperar com esperàvem abans que les noves tecnologies alteressin, acceleressin els nostres ritmes quotidians. I sempre esperem: una trucada, la fressa de la clau al pany, el proper acte i la rialla després de la broma. Esperem que cessi un dolor i que la son ens rendeixi o que el vent amaini, diu Andrea Köhler. L’espera, sempre l’espera. Un neguit que a més ara no sabem ni gestionar de tant acostumats com estem al “m’agrada” instantani que volem a les nostres fotos a les xarxes socials, o la resposta immediata, esperant que apareguin dues marques que ens diuen que ens han llegit els missatges. Ho volem tot ara, i no acabarem de pair, d’assaborir mai prou cada moment, cada instant. És clar que hi ha esperes que triguen massa, tot allò que fa referencia a la situació de presó i exili dels nostres polítics, és un temps escruixidor, i cada segon fora de casa és un segon perdut, segrestat, un segon malbaratat de la seva existència. Però en aquest jugar amb el temps i la llibertat, en malbaratar l’espera hi ha un exercici, hi ha una intenció. Ells no són “esperants de bon grat” que diria Peter Handke, que ho va teoritzar, per bé que algú reclòs en una presó alenteix forçosament els seus ritmes anteriors. Ells han estat objecte de patiment, on no s’ha tingut en compte ni el que diu estrictament el Codi Penal. Però ja no deu venir d’aquí, la lectura és un fet subjectiu, i les lectures dels jutges i els relats que basteixen de les seves mirades dels fets han acabat alterant el sentit comú i les lleis que diuen defensar.

Sempre havíem sentit a dir que el bo es fa esperar; en aquest cas el bo ha de ser la llibertat, l’aixecament de la presó provisional, i quedar net de papers. Això es fa esperar, i just en aquest temps no hi ha res de regalat, sinó de manllevat. I aquest temps ja no tornarà, perquè el temps passa de totes maneres i sense aturador.