Moments fràgils (1)

La història de Samsó i Dalila és coneguda. Mogut per l’amor, Samsó va confiar a Dalila que el secret de la seva força prodigiosa radicava en la cabellera. Dalila va trair Samsó i va revelar el secret als filisteus, enemics polítics de l’heroi. I un dia, mentre Samsó dormia, van tallar-li les set trenes esponeroses que penjaven de la seva testa. I aquell colós consagrat a Déu ja des d’abans del seu naixement va perdre tota la força. Els filisteus li van buidar els ulls abans de lligar-lo a dues cadenes de bronze per fer-lo anar a la presó a moldre gra. Temps després els filisteus van fer una festa per celebrar la derrota d’aquell rival perillosíssim. I s’hi van endur Samsó, obligant-lo a ballar en honor seu. Samsó demanà que per ballar millor l’acostessin a les dues columnes que sostenien el temple on, ebris de victòria, els filisteus l’escarnien. Amb dits de cec Samsó ressegueix els porus de la pedra de les columnes. I prega a Déu que per un instant li retorni la seva antiga força i pugui, tal com acabarà fent, enderrocar el temple amb els tres mil filisteus a dins.

Samsó experimenta aquell moment tan fràgil, i al mateix temps tan poderós, que la majoria de persones hem anhelat: el retorn de la força extingida, la devolució –ni que sigui momentània– d’una virior que abans ho abatia tot i que ara és només un reflex pàl·lid. Samsó busca un plec en el temps. Som presoners capaços de treure forces de flaquesa. Hem estat intubats i, amb un gest homèric, ens hem arrencat les pròtesis. I tant que sí: tornaríem –ni que fos per un nanosegon– a ser els amants atlètics que vam ser, a assumir amb Maria Mercè Marçal que “l’escala fosca del desig no té barana”, a acceptar amb Mircea Cartarescu que només “estimem amb un cervell d’infant”.