Eva Serra

Va ser en arribar a l’homenatge a l’Antoni Muñoz, mort fa unes setmanes. L’Antoni era un català de Valladolid que va arribar a la investigació històrica des del seu món de professor de matemàtiques, fins al punt de convertir-se en una de les persones que millor coneixien tot allò que amaga sobre la història moderna dels catalans l’importantíssim arxiu castellà de Simancas. L’amic Agustí Alcoberro em va donar la mala notícia poc abans de començar l’acte. L’estat de salut de l’Eva Serra estava molt deteriorat i ja només es podia esperar un desenllaç fatal. Menys de 24 hores després va ser el mateix Agustí qui va confirmar-me la mala notícia.

Parlar de l’Eva Serra és parlar d’història i també de compromís polític i social. D’història perquè l’Eva, entre moltes de les fites que va assolir, una de les més evidents és la d’haver contribuït a posar en primer pla la història moderna dels catalans, fins llavors tapada per les glòries medievals i per la proximitat i les convulsions dels temps contemporanis. L’Eva Serra va estudiar com pocs la Guerra dels Segadors, les classes populars d’aquelles èpoques i les seves relacions amb els senyors, així com la importància i la validesa de tot l’entramat constitucional català que va ser suprimit per la victòria borbònica i els Decrets de Nova Planta.

Però l’Eva Serra també és la persona que va ser coherent fins al seu darrer alè. Militant de l’esquerra independentista des dels anys foscos del franquisme, l’Eva va ser arrestada quatre vegades. Torturada i empresonada, va tastar una repressió que mai va poder fer-li abaixar el cap. De fet, ella va ser una de les detingudes el març del 1982 pel fet de portar una pancarta amb el lema “Independència” a la manifestació contra la recentralització que representava la LOAPA. Per quin delicte? El de rebel·lió, en uns temps en què el governador civil de Barcelona era... Jorge Fernández Díaz. Hi ha coses que, malgrat el pas dels anys, no canvien. Ni la dignitat d’uns ni la indecència d’altres.