Permisos

Em sembla del tot increïble que, fins fa pocs anys, els pares només gaudissin de dos dies de permís quan naixien o adoptaven els seus fills. A casa nostra, no ens hauria donat temps ni d’anar al registre civil. Per sort, en vam gaudir de 13, que de poc van servir i crec que les gestions les vam fer a corre-cuita abans que se’ns exhaurís el temps. Des de la setmana passada, els pares poden tenir cinc setmanes de permís que de ben segur que es faran curtes però permetran alleugerir una mica la feixuga càrrega que és criar un nounat.

La mesura ha obert el debat de si el permís ha de ser obligat o no, coincident amb el permís de la mare o no i, sobretot, si és suficient. No cal ser un llumenera per saber que suficient, no que no ho és. Un nadó de sis setmanes continua tenint còlics, gana, son, calor, fred, gasos i necessitat de braços i escalf com quan en tenia dues. I, per bé que vagi, el postpart és probablement una de les etapes més difícils per a una dona. Si mirem què fan a altres països podem acabar plorant. La voluntat, diuen, és anar ampliant la durada del permís fins a igualar-la amb la dispensa que té la mare. Caldrà veure si ho viurem i quan. De totes maneres, i ja que ens hi posem, guanyem també permís per a la mare. Facilitem la lactància i el contacte amb els fills, la cura en els primers anys de vida i la recuperació de la mare no només durant (un curt) mig any.