Temps era temps

Sortint del concert de Joan Manuel Serrat al castell de Peralada, ja de matinada, observo un magnolier en un dels parterres que voregen el caminet del jardí. “Magnolia grandiflora”, indica un rètol per si a algú, a aquella hora, se li despertaven curiositats botàniques, una eventualitat en la qual col·labora la traducció catalana per aclarir que es tracta d’una “magnòlia de grans fulles”. Amb aquesta proximitat al límit de la reiteració, les dues denominacions fan un reflex tremolós d’aigües platejades. Una mica com si et diguessin que dos i dos fan quatre, però deixessin flotant a l’aire la possibilitat que no ben bé. Si no has caigut rendit de tendresa durant les dues hores llargues de concert, ara és el moment de fer-ho, perquè les cançons de Serrat produeixen el mateix efecte que aquesta magnòlia alterosa en plena nit, amb la seva noteta commovedora al peu. “Per què plores, mare?”, vaig sentir que preguntava algú de la fila del darrere, i una veu ofegada responia amb un desmanyotat “ai, no ho sé...”. Serrat polsa com ningú que jo conegui la corda de la nostàlgia. A mi, totes les seves cançons em porten la imatge escanyolida del germà gran, assegut davant nostre al menjador amb la guitarra, entre el llum de pàmpol i el tocadiscos del pare, cantant-nos per Nadal amb veueta trencada allò de “Me la van regalar quan em voltaven somnis dels meus setze anys”, mentre els ulls minúsculs de la tia Paquita refulgien com un dervix giròvag rere les seves ulleres de cul de got i l’àvia Maria plorava en silenci, sempre en silenci, amb les mans plegades a la falda. A nosaltres, a l’hora de les postres, no ens visitava el déu de Salvat-Papasseit, sinó la guitarra d’en Serrat. Vivíem dins les seves cançons, com si ens hagués predit. Vèiem la soledat de La tieta en la nostra àvia, que era una d’aquelles vídues de llarga durada de la postguerra, tristíssimes i bondadoses. Només en aquell temps de “gomas y lavajes”, se li podia haver acudit al pare fer seure la canalla a la cuina i demanar a la mare que s’hi ajupís també al darrere, amb la bata posada, les sabatilles d’estar per casa, i immortalitzar-los així, recolzant el braç al rentaplats obert perquè hi distingim la vaixella on encara avui hi mengem les sopes i la rajola absent del davant, aquella rajola descalçada que vam acabar traient perquè quedés al centre de la fotografia un quadrat de ciment, un forat còsmic com el que va servir a la cineasta Safaa Fathy per reconèixer la casa natal de Jacques Derrida en la rajola anòmala que sempre havia estat encastada a l’inrevés: una sola rajola que falta, una entre centenars, és el melic d’un món. A Serrat, que fins i tot ens projecta de propina els fantàstics ninots de Xavier Nogués, li devem massa records per cometre la baixesa inenarrable de repudiar-lo.