Van pensar en Tarragona?

A final del mes passat, a Salamanca, el congrés de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (AE-IC) va retre un sentit homenatge a Miquel de Moragas i Spà, que va ser l’impulsor del Centre d’Estudis Olímpics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); avui, amb ell ja jubilat, el centre ha quedat a les mans d’un dels seus delfins, el professor i amic Emilio Fernández Peña. Des del CEO-UAB, Moragas, juntament amb Miquel Botella, va editar un dels llibres que han estat referència en la investigació sobre olimpisme i dels grans esdeveniments esportius, Les claus de l’èxit (1995), que va donar a llum un estudi profund i multidisciplinari de per què els Jocs de Barcelona 92 es van convertir en els “millors de la història”, en paraules de Samaranch.

El professor Moragas és un referent a l’hora de radiografiar l’impacte d’un esdeveniment com aquest per a una ciutat, els seus llegats i la semiòtica de les seves retransmissions. De fet, el llegat esportiu, social i urbanístic dels Jocs de Barcelona va permetre a tota una capital viure d’aquest esdeveniment durant 25 anys. L’arquitectura olímpica –exemple de col·laboració publicoprivada, i a múltiples nivells de l’administració– ha pogut ser amortitzada amb els anys i, sobretot, deslocalitzada en quatre espais diferents de la ciutat (el port, la zona de la Vall d’Hebron, l’entorn del Camp Nou i l’anella de Montjuïc) va permetre acostar l’herència dels Jocs als barris i als seus ciutadans. Així doncs, la marca Barcelona va quedar indestriablement associada als Jocs; és clar, sempre amb el permís del Barça, que en aquell mateix any conquistava la seva primera copa d’Europa a Wembley. Ara bé, no es pot entendre la Barcelona contemporània sense el canvi que va patir l’estiu de 1992.

Per això, sembla estrany que algú hagi deixat embolcallar els Jocs del Mediterrani d’enguany de tanta polèmica, i més amb l’experiència d’un país que havia transcendit fronteres pel seu compromís, eficàcia i eficiència amb l’organització dels Jocs de fa 25 anys. De ben cert, hi ha dos aspectes que no han ajudat: la coincidència amb el mundial de Rússia, que diversifica el focus informatiu i l’atenció de l’audiència, i un context polític on el monarca va abdicar –per bona part de catalans– de les seves funcions constitucionals el 3 d’octubre a la nit. Però, malgrat que un gran esdeveniment com aquest mai es pot descontextualitzar de la seva realitat social, al comitè organitzador se li ha de reclamar eficàcia i enginy per superar les adversitats, per saber fer equilibris felins davant de les pressions polítiques (que sempre hi són) i ser conscient que si les coses surten malament la principal perjudicada serà la reputació de la ciutat organitzadora.

Algú va pensar realment en Tarragona? La cerimònia d’obertura va quedar marcada per la polèmica del fals sold out, algunes instal·lacions cedien, els atletes aplaudien els pocs espectadors que els encoratjaven a les grades, el protocol fallava i la nedadora Mireia Belmonte havia d’entregar medalles. Fins i tot, alguns van haver d’improvisar una Marsellesa a viva veu perquè els serveis de megafonia no disposaven de l’himne francès. Per no posar l’exemple dels àrbitres de la modalitat de lluita que es van declarar en vaga per no haver cobrat les dietes acordades abans de la competició o, malauradament, l’atropellament d’un nen per part d’un cotxe amb el logotip dels Jocs que estava a mans d’una empresa subcontractada.

En l’estudi de les marques de territori –en el qual el professor Jordi de San Eugenio (UVic-UCC) és un referent en aquest país–, els ambaixadors civils esdevenen necessaris per poder construir una nova narrativa per a les ciutats. Igualment com els mitjans de comunicació, que en els diversos estudis que hem portat a terme des de la Universitat –en ciutats com Vic, Figueres, el Vendrell o Banyoles– assumeixen el rol d’altaveus d’un desitjat posicionament per a qualsevol administració que ha decidit embrancar-se en un procés de rebranding del seu territori de referència. Després d’aquests Jocs, Tarragona difícilment tindrà còmplices entre els esportistes i les federacions convidades, ni tindrà un altaveu mediàtic que en pugui cantar les excel·lències com va tenir Barcelona ara fa dues dècades. Si després d’aquests Jocs ningú assumeix responsabilitats –i no val rebotar-les als tècnics de torn, aprofitant que venen les municipals–, quedarà clar que ningú havia pensat en la ciutat i tothom s’havia mirat el melic sense ser solidari amb la resta de companys de viatge. Un mal endèmic de la política de mirada curta, però que al final acaba afectant negativament sempre els projectes de país i de ciutat.