La quiniela

Diu que jugaven al pòquer i que feien veure que tenien més bon joc que el que tenien realment. És una manera de dir-ho, però és impossible enredar el contrincant quan aquest veu que les cartes que té a la mà ja són insuperables. El que se’n desprèn, de veure-ho com una partida de pòquer, és que en el fons no s’ho creien. Probablement, alguns, la majoria, s’ho creien; altres no, però preferien perdre amb els seus que guanyar amb els altres. En conjunt, més aviat apostaven a la quiniela. El pòquer és un joc d’atzar, encara que del que es tracta és de saber treure partit de les cartes rebudes; la quiniela és un pronòstic sobre esdeveniments futurs que, si fos possible conèixer totes les variables implicades, no tindria res d’atzarós. I l’aposta es va fer a partir de premisses que s’han demostrat falses l’una darrere l’altra. Ni el món ens mira, ni la UE obligarà l’Estat a renunciar, ni la invenció de conceptes eteris com el dret a decidir enreda ningú, ni es pot fundar un Estat com s’arma un moble d’Ikea. Quan de la quiniela no se n’encerta ni la meitat, a l’apostant li ve una certa frustració, i per combatre-la recorre als imponderables: lesions sobtades, alineacions indegudes, irregularitats arbitrals. I a l’esperança en la setmana següent. En política secessionista, en canvi, no es juga cada setmana sinó cada dues o tres dècades. Quan es perd, com en el joc de l’oca, toca tornar a la casella de sortida. No és fàcil reconèixer en públic que no es tracta de guanyar la independència sinó de no perdre l’autonomia.