Antoni Miró

El Museu de les Drassanes de València ha inaugurat una exposició d’Antoni Miró sobre el Tribunal de les Aigües de València. En ella Miró, possiblement l’artista valencià viu més important, rejoveneix i actualitza la que de fet és una de les institucions més emblemàtiques del País Valencià, el tribunal, diguem-ne popular, que regeix les séquies i els sistemes de rec de l’Horta.

Miró s’hi acosta amb el seu característic hiperrealisme donant relleu, a través de colors plans, a parts de la particular geografia de l’Horta i del seu antiquíssim sistema de distribució de l’aigua. És un homenatge, un de més, a la terra i la gent que el pintor d’Alcoi suma a la seua extensa biografia.

No deixa de ser curiós que siga un alcoià qui s’acosta a aquest sistema tan peculiar de rec, tenint en compte que no poden ser més diferents els paisatges de la seua comarca i el de l’entorn de València. Miró, però, sempre ha sentit una atracció especial pel detall i una obsessió pel seu país nostre, el que abans anava de Salses a Guardamar i ara diuen que va de Waterloo a Guardamar.

A part de la seua qualitat artística indiscutible, Antoni Miró és un home que mereix tota l’admiració per la seua fidelitat al país i a la seua gent. La seua generositat amb la societat ha marcat tota una vida que des del franquisme fins avui es pot llegir gairebé com un retrat continuat del país, d’un país que no ha estat sempre just amb ell però que ell viu amb passió.

Amb passió i amb un respecte diria que reverencial. Veure i contemplar a Alcoi l’estàtua, no sé si es pot dir així, que Antoni Miró dedicà al seu gran amic Ovidi Montllor és quedar impressionat amb la tècnica però sobretot amb la intenció. Miró fa que l’Ovidi siga Alcoi, es barrege amb el paisatge i esdevinga una part impossible de separar d’ell. I per aconseguir això cal molt més que tècnica, es necessita molt d’amor.