El fet nacional

Fa pocs anys l’independentisme tenia un repte. Reinventar-se per sortir d’un moviment fortament identitari per ampliar la base. El seu objectiu era arribar a sectors que eren favorables a un canvi social i a un possible nou estat però que es podien sentir rebutjats pel nacionalisme identitari. Molts dels moviments estratègics d’entitats com Òmnium o els partits independentistes, especialment ERC a la segona corona de l’àrea metropolitana, van aconseguir apropar-se de manera natural a aquests sectors. Alguns altres experiments, com el de Súmate, van servir per trencar clixés socials, tant dins com fora de l’independentisme, tot i que va portar el discurs a un extrem que ja no és tan útil. Ara hi ha certa tendència a continuar “desnacionalitzant” l’independentisme amb la intenció d’eixamplar encara més la base cap a sectors que amb altres identitats nacionals poden veure una amenaça l’independentisme en lloc d’una oportunitat.

Crec que aprofundir en aquesta línia sense entendre la complexitat de com es construeixen les identitats polítiques i nacionals pot portar-nos a greus errors. Ja no només és important no deixar a zero l’element d’identitat nacional català en el relat i els discursos per por de perdre el suport d’un sector nacionalista. Aquest sector vol la independència per poder viure la seva identitat nacional catalana sense l’opressió, la negació o la folklorització d’un estat que li juga a la contra. Els riscos poden ser que tota la feina que fem en la construcció d’un independentisme de caràcter cívic i democràtic no serveixi per ajudar a penetrar en nous sectors senzillament perquè manca un projecte d’identitat nacional. No ens enganyem, la identitat nacional té un paper important en l’opció de donar suport o no a una República catalana, i en especial en el sector no independentista. Pretendre que persones d’identitats híbrides i complexes facin un salt al buit cap a un projecte d’un nou estat que està mancat de projecte nacional és no entendre res.

Ara mateix estem en un punt que l’independentisme s’ha de reinventar. Crear un nacionalisme banal d’estat, aquesta eina de “construcció de nació” que tenen tots els estats moderns del món, des del nacionalisme banal cívic de les socialdemocràcies nòrdiques al “we the people” basat en el respecte a les llibertats individuals dels estats liberals anglosaxons. L’independentisme ha de construir un nacionalisme banal amb elements com les oportunitats socials i econòmiques o gaudir d’una societat molt més activa socialment. Però renunciar a elements d’identificació nacional com la llengua, la cultura del país o la història (buidada d’una falsa èpica), pot significar que l’alternativa al nacionalisme banal espanyol que oferim està mancat d’allò que ha de tenir qualsevol nacionalisme banal d’estat: elements d’identitat nacional amb els quals et puguis identificar.