Ombres

Els alemanys són d’una precisió impressionant. Encara em pessigo davant d’una de les joies que està oferint el Festival Grec de Barcelona 2018, i el seu director Francesc Casadesús, que ens n’ofereix moltes. Potser és que som davant de la perla del festival, que ha sigut aquesta Ombra (parla Eurídice) dels alemanys de l’Schaubühne, basada en l’obra de la Nobel de literatura Elfriede Jelinek, dirigits per la britànica Katie Mitchell. La proposta escènica la desenvolupen, a més d’actrius i actors, un director de cinema i un equip de càmeres i tècnics de so que fan el somni impossible: la barreja de cine i teatre, de manera simultània i en directe. La barreja dels dos llenguatges artístics. Vaig veure l’ombra just després de moderar una conversa entre usuaris de biblioteques i Sílvia Munt, que dirigeix La resposta al Teatre Goya (un altre dels encerts del Grec), i una part del debat va derivar cap al clàssic cine-teatre i virtuts d’un o altre medi. Potser hi vam anar a petar després de reflexionar sobre les diferències dels lligams entre mares i filles i els que hi ha entre pares i filles. L’efecte del primer pla i els rostres dels actors i actrius, la tria del muntatge, els detalls, el punt de vista subjectiu, que són aspectes lligats al cine, contra la vivesa, l’autenticitat, la idea de ser davant d’un moment únic, irrepetible, que té el teatre. La representació tant en un lloc com a l’altre se sumen a l’Ombra. S’encavalquen i acaben fent un gènere nou. No hi ha cap mitjà que quedi a l’ombra de l’altre. El text presenta una moderna Eurídice, l’enamorada d’Orfeu, que mor, com al mite, per la picada d’un escurçó. Orfeu la voldrà recuperar de l’infern, de l’Hades, superant els entrebancs de Caront, que aquí no duu barca, sinó que es mou entre ascensors i túnels que creua amb el clàssic escarabat de Volkswagen. I també aquí la condició és que Orfeu no pot contemplar Eurídice si no la vol perdre per sempre. La relectura aporta la reflexió sobre què interessa més a aquesta Eurídice (escriptora) que viu a l’ombra de l’Orfeu (estrella del rock), una vida d’ofec i anul·lada, o ser lliure i plena al regne de les ombres. Gairebé se’m va escolar el debat sobre les ordres d’extradició i les ombres de Llarena, però aquesta ja és una altra pel·lícula.