El sindic, Rafael Ribó

Hom defineix aquest càrrec com el defensor de les persones; dit d’una altra manera, el Síndic de Greuges és una institució que defensa els ciutadans de les institucions en cas que aquestes cometin abusos. En el moment que vivim és una tasca feixuga, crítica, arriscada i que sempre està a l’ull de l’huracà si tenim en compte que l’Estat espanyol té empresonats els caps polítics més votats democràticament en les eleccions imposades pel mateix Estat. Només cal recordar un exemple prou concloent, són a la presó els presidents de les tres entitats privades catalanes amb més socis i repercussió social, com són Òmnium Cultural, l’ANC i el Barça de l’any de la Via Catalana. Quan el presidia Sandro Rosell. No és cap casualitat.

La detenció dels primers es basa en un relat que no és cert. En podem donar testimoni milers de catalans que hi érem, també ho corrobora i és inapel·lable el reportatge de Mediapro que demostra la falsedat de les acusacions. En el cas de Sandro Rosell, que de manera inexplicable suma més d’un any de presó preventiva, des de la fiscalia de l’Estat es filtra el processament per haver-se quedat diners de la Confederació Brasilera de Futbol, quan dos certificats, dos, de la mateixa confederació li agraeixen la feina feta i afirmen que, gràcies a aquesta es van doblar els recursos.

En tots els casos, i molts més, sigui la comprovació del pluralisme a les escoles de Catalunya i el no-adoctrinament, l’alerta sobre els reptes de polítiques favorables vers l’habitatge, les agressions al territori, la segregació escolar, la defensa del diàleg polític i social, la lluita per la llibertat d’expressió i la discrepància política, l’informe sobre la vulneració de drets fonamentals i llibertats públiques arran de la reacció penal a partir de l’1-O i l’aplicació del 155, etc., hi trobem Rafael Ribó, el síndic català. Cosa que vol dir garantia plena de la defensa honesta, digna i precisa del dret de les persones. Del dret dels catalans.

Criticar Rafael Ribó és molt difícil, perquè és íntegre. La seva trajectòria transita pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, l’Assemblea de Catalunya a les acaballes del franquisme, el PSUC, Iniciativa de Catalunya, que s’escindí de Izquierda Unida per no ser un partit sucursal –el que ara són els comuns de Podem–, diputat tant al Parlament espanyol com al català, fins que el 2004 fou votat pel Parlament de Catalunya com a Síndic de Greuges. Dos anys després fou nomenat director de l’Institut Internacional de l’Ombudsman.

Rafael Ribó no es casa amb ningú, actua segons creu que ho ha de fer la llei. Per això se’l respecta. D’origen burgès, el seu pare, a més a més d’industrial, fou secretari personal de Cambó, optà per la defensa política i social del món del treball, popular, obrer i pagès. Universitari de formació i professió, tant en l’àmbit nacional com internacional, és una garantia per a la ciutadania.

Moltes vegades volia escriure aquest article però em frenava un fet que passa sovint amb els amics, creus que el judici del altres els farà creure que els elogis són per l’amistat cap a la persona jutjada. No és pas el cas, de cap de les maneres. La Sindicatura de Greuges actua per tot el país, pobles i ciutats, particulars i col·lectius, és una garantia de feina ben feta. És una de les institucions més valorades, una d’aquelles els dictàmens de les quals la població escolta amb la seguretat que al darrere hi ha el judici més equànime. En aquests temps de persecució i repressió la seva conducta ha estat un far de fermesa.

Els partits i diputats més allunyats en el respecte als drets dels catalans li fan travetes, posen obstacles de tota mena a la seva actuació, fins i tot els de dreta extrema voldrien apagar la seva veu. Ho tenen difícil, molt difícil, el prestigi internacional de la Sindicatura de Greuges la fa inexpugnable. No hi ha democràcia sense crítica de la classe política; el síndic, Rafael Ribó, és el crític més punyent del país. No sé quan deixarà el càrrec, però ha deixat el llistó a un nivell d’excel·lència. Com ha de ser, i no sempre és.