Gestioneu amb cura

Catalunya i el seu govern està confrontant uns importants reptes polítics en els quals ens hi juguem la supervivència com a país. Alhora ha de gestionar els serveis bàsics del nostre benestar dintre de les restriccions que imposa la legislació espanyola vigent. Els serveis sanitaris en són paradigma: ens hi va quasi la meitat del pressupost i en les seves conseqüències, el bon guariment de la salut. Ha costat tant arribar a fruir el que tenim que com a ciutadans hem de demanar als nous responsables que, si us plau, els gestioneu amb molta cura. I és que a la sanitat hi ha entrat un nou comandament. La major part, ja sigui per la joventut o per la seva procedència, coneixen encara poc el que tenen entre mans. El sistema sanitari de Catalunya ha tingut una construcció de consensos i compromisos, de posar a davant el fet de compartir objectiu més enllà dels interessos de part i de cada moment. A risc de no fer justícia voldria posar-li cares i noms. Gent tan diversa políticament com Farrés, Espasa, Trias i Laporte. I gestors d’ample abast com Marull, Cuervo, Monràs o Ris. Ha comptat també amb el saber fer de Joan Rodés, A. Oriol Bosch, Martin Zurro, Esperança Martí, Joan Clos, Acarin, Jaurrieta, i de bons coneixedors de la política sanitària com Artells, Ortún, Via, Bohigas, Segura, Avendaño, Ramis, Guilera, Dolç... entre molts d’altres.

La política avui fa que en el Departament de Salut s’hi hagi instal·lat, com deia, un nou equip de responsables. I ho ha fet de manera bastant monolítica, de partit. CiU ja embargava prou la política i la gestió però ho feia amb els balanços Convergència i Unió a dintre de la conselleria i amb un Catsalut més aviat sociovergent que el tripartit va respectar bastant. Construir la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública, armar el Servei Català de la Salut, muntar la concertació en el marc de la provisió no lucrativa, la configuració de consorcis i ens de gestió, estendre la planificació de salut i de serveis sobre el territori, etc. ha fet possible el bon sistema sanitari català que tenim, i que tot i alguna mancança és orgull de país. Professionals compromesos, corporacions comprensives i ciutadans responsables han de mantenir els ancoratges del sistema. En ell hi ha la cohesió social, i en la no limitació de l’assistència per motius econòmics dels malalts, la decència de tots nosaltres com a país.

No cal dir que moltes de les coses esmentades poden ser porcellana fina, i més en un context d’estretors financeres. La ideologia fora de temps i de lloc pot malmetre els equilibris actuals envers una regressió publificadora en detriment de la gestió pública més moderna de les organitzacions sanitàries, en la qual no importa qui sinó què i com es fa, ja que el referent és el per a qui es fa l’assistència. Per això, el finançador no pot situar-se en el seient del conductor de la sanitat tot i que la consolidació fiscal estatal l’empenyi a fer-ho. La restricció pressupostària ha de prendre’s certament com una dada, però no com un condicionant discrecional de la deriva fiscal. El finançador pot anar de copilot de ral·li però mai sense un full de ruta de salut. El GPS ha de ser sanitari i ben fonamentat amb l’algoritme de la priorització procedent de l’economia de la salut. El combustible s’ha d’optimitzar, dels recursos disponibles, coneguts i transparentats. Però s’imposa el realisme. Avui el nostre sistema sanitari necessita un poc més de fuel per a una nova embranzida que doni resposta als nous reptes que té plantejats: quatr-cents milions pot ser la xifra. Res inassumible si s’aconseguís millorar el finançament i tancar la bretxa del dèficit fiscal existent. Els professionals que han aguantat l’envestida de la crisi han de poder respirar. Els gestors han de tapar pèrdues al dipòsit, però la bona conducció ha de continuar, ja que als seients de darrere hi som tots nosaltres, la nostra salut i bona part del benestar social.

El National Health Service britànic fa aquest setmana 70 anys, amb un suport de la població que arriba al 90% i com a part fonamental de “l’orgull de ser britànic”. A vegades penso que a casa nostra no hem acabat mai de valorar prou el bon sistema sanitari que tenim. Un recordatori als polítics perquè el manegin amb cura, que deixin de banda aventures polítiques i marquin els gestors no per l’afinitat de partit sinó per la seva provada vàlua gestora.