Abdica que abdicaràs

La satrapia borbònica era vox populi, però no ha estat fins ara que s’ha començat a concretar, amb enregistraments sonors de Corinna zu Sayn-Wittgenstein detallant com Joan Carles I l’hauria estat utilitzant de testaferro per cobrar mossegades aràbigues. Al descrèdit s’hi afegeixen també tot de familiars del rei com a benefactors de l’amnistia fiscal de Mariano Rajoy. Alguns hi veuen una mà negra de la dreta més rància per desestabilitzar una monarquia tumefacta que mai els ha agradat, però que es van haver d’empassar després del 23-F (com tots, d’altra banda), però es pot dir que la pròpia corona ha fet mèrits per tentinejar. Però, fins a quin punt tentineja? La monarquia se sustenta en l’opinió pública i en la Constitució. La primera està canviant la percepció que en tenia, en un procés de distanciament que comença amb les caceres a Botswana i el convicte cunyat del rei. No cal dir que el discurs del 3-O a Catalunya tanca la porta a una Commonwealth ibèrica. El digital Público ja ha recollit més de 80.000 signatures per reclamar poder votar monarquia o república. El segon puntal dels Borbons, la Constitució, són figues d’un altre paner. Només cal sentir la resposta de la portaveu del govern espanyol quan li pregunten sobre el tema: “Afortunadament les gravacions no afecten el cap de l’Estat, Felip VI. Són antigues, ni les considerem.” S’equivoca Isabel Celaá, els enregistraments sí que afecten el rei, encara que el govern del PSOE i el poder mediàtic espanyol prefereixin mirar cap a una altra banda. Aviat veurem el director del CNI anant al Congrés per intentar posar aigua al vi. El cas és que la carta de l’abdicació ja la van utilitzar una vegada per contenir l’esfondrament. Abans veurem una segona abdicació per deixar la corona en mans d’una menor amb rínxols d’or, que els partits espanyols promovent un referèndum constitucional perquè el poble opini sobre la qüestió. Ja se sap que les urnes, a l’Estat, ni les consideren.