‘Goodbye’, Paco

Si no fos perquè ja s’ha fet la pel·lícula, diria que habita entre nosaltres una dona franquista, d’edat avançada, que el novembre del 1975 va patir un ictus i va quedar en coma. I que fa un temps, de manera miraculosa, va despertar-ne. Els metges van advertir els familiars que la dona no podia patir sotracs perquè això tornaria a posar en risc la dèbil recuperació. I va ser així com, en un acte d’amor, els familiars li van fer veure que el règim amb què havia crescut i cregut continuava fort, com sempre. Per estalviar-li ensurts li van posar Cuéntame al televisor, en blanc i negre i en sessió contínua. Per si preguntava per l’UHF, li van posar 13TV i tots contents. Però la dona va voler sortir de casa i els fills van pensar que el millor seria anar al Valle de los Caídos. Total, només havien de dissimular sobre la tomba de Franco. La resta, Primo de Rivera, el general Mola i companyia (militar) continuaven allà, com quan la dona va caure malalta. La presència d’exaltats amb banderes espanyoles amb l’àliga al mig va ajudar-los a completar l’escenografia de manera convincent i gratuïta. Va comprovar, feliç, com malgrat el pas dels anys la salutació del braç dret alçat i el Cara al Sol continuaven vigents. I és que la realitat del segle XXI ajudava, sense pretendre-ho, els intents de la família per simular-ho tot. El Madrid guanyava copes d’Europa, la selecció espanyola queia al mundial, i a sobre li portaven l’ABC: com que hi llegia que un jutge ordenava presó per a nou líders “separatistas catalanes”, a la dona no li grinyolava res, perquè és clar, els delictes de rebel·lió i sedició són una ofensa a la sagrada unitat d’Espanya que cap tribunal podia premiar amb la llibertat. Ara fa poc, la dona va posar la ràdio i per una emissora d’ona mitjana (que encara existeix) el locutor explicava que a Barcelona un policia havia pegat a un fotoperiodista al crit de “Viva Franco” i “Viva España”. Es va girar i va tornar a dormir plàcidament perquè tot seguia en ordre. Era 18 de juliol.