Descomposició del toro

La discussió entre partidaris i adversaris de la tauromàquia no arribarà mai a cap conclusió perquè no parlen del mateix. Fent una analogia que desplaurà tothom, això és com el sexe. L'encontre entre dos cossos pot inspirar en qui el protagonitza o el recorda o el contempla moltes elaborades expressions amb les quals s'elevarà als més alts cims del sublim o del ridícul; però algú altre, o ell mateix en un altre moment, hi pot veure un episodi de follia temporal manifestat en un insalubre intercanvi de fluids corporals. Les expansions de la mirada eròtica són el motor i la matèria de gran part de l'art i de la literatura, i les reflexions de la mirada escèptica o moralista ho són de gairebé tota la resta. Però el debat és impossible, perquè l'eufòria no té res a parlar amb la melangia, ni el temor de Déu o dels homes pot contrarestar amb arguments l'ascens de la marea vital. O més ben dit, és interminable; perquè l'ésser humà conté aquestes dues mirades i està condemnat a arrossegar-les totes dues durant tota la vida. Així mateix, els partidaris del toreig són inassequibles a l'acusació de barbàrie perquè prou saben que hi ha tortura, dolor i mort –és exactament per això que els agrada– i els adversaris mai no seran commoguts per la desaparició d'un tipus de bèstia, d'uns oficis ni d'un espectacle en què prou saben que hi ha bellesa, sentiments i tradició –el que passa és que els troben abominables–. Aquest intercanvi de monòlegs en seu parlamentària, a més, és irrellevant a l'hora de prendre una decisió política. O es prohibeix de soca-rel, o es deixa que es vagi extingint per falta d'espectadors. Tant parlar-ne no fa més que interrompre la decadència amb una ficció de vitalitat.