La lliçó del mundial del 98

Ja fa una setmana que s’ha acabat i el mundial de futbol encara manté distreta l’opinió pública francesa que, al marge de celebrar l’èxit esportiu, continua analitzant el subtext metafòric de la victòria dels bleus. Van encendre la metxa diverses piulades a Twitter que celebraven la victòria de l’“Àfrica” a la copa del món, en referència al gran nombre de jugadors de la selecció francesa amb aquest origen familiar. La xarxa es va convertir en un camp de batalla entre els qui remarcaven l’origen divers dels futbolistes i els qui destacaven que, vinguin d’on vinguin, són francesos i prou. Aparentment, tots dos bàndols amb l’objectiu compartit de millorar la convivència entre francesos.

Tot plegat, un déjà-vu del que va passar quan França va guanyar el mundial l’any 1998. També aleshores es va posar l’accent en l’origen divers de l’equip, començant per l’estrella d’aleshores, Zinedine Zidane, i també el president de llavors, Jacques Chirac, va esprémer la victòria fins a fer-la gairebé seva. El resultat: el cap d’estat va passar d’un 45% d’aprovació a un 59% com per art d’encanteri.

A l’actual inquilí de l’Elisi, Emmanuel Macron, la gesta futbolística del país li va com l’anell al dit. Desinflat l’entusiasme inicial pel president que havia trencat amb l’hegemonia dels partits tradicionals, la victòria en el mundial serveix al mandatari per embolicar amb un paper de regal nou el missatge que ja havia venut de l’esforç i la constància com a fórmula per treure el millor del talent del país. Ho ha fet amb la metàfora del futbol i d’un equip, el francès, que representa com cap altre la unió de talents individuals treballant plegats i de forma sacrificada per convertir-se en l’equip més sòlid i fiable del món. A més, s’ha pogut retratar envoltat de joves provinents de les banlieues, territoris on molts electors van confiar en el verb florit de Macron i encara estan esperant els fets.

Les similituds entre el triomf de fa vint anys i el d’ara són evidents, però hi ha diferències importants. La primera, que fa dues dècades l’aleshores líder del Front National (FN), Jean-Marie Le Pen, va qüestionar obertament la condició de francesos de molts jugadors “estrangers que no canten l’himne abans dels partits”. Aquest cop, la formació dirigida per la seva filla, Marine Le Pen, ha mantingut la boca tancada. La diferència més important entre els dos mundials, però, és que als francesos la situació ja no els ve de nou i saben, per l’experiència de fa vint anys, que els bons desitjos de convivència intercultural no es converteixen en realitat per obra i gràcia de la pilota, sinó que s’han de treballar dia a dia, no pas als estadis de futbol, sinó als pobles, les ciutats i les seves banlieues perquè, com recorden els tuitaires més lúcids, l’eufòria multicultural de fa vint anys no va acabar precisament amb el racisme. Ni a França, ni enlloc d’Europa, per cert.