Devorats per Twitter

Les xarxes tenen moltes virtuts però han nascut amb un defecte molt greu. Generen bombolles de persones que pensen molt semblant i creen un biaix de percepció entre els qui hi participen. Mentre que en els entorns de la feina, personal o veïnal no podem descartar aquelles persones que opinen diferent de nosaltres (no pots bloquejar un company de feina amb un sol clic), a les xarxes ens agrupem per grups d’interès, seguim i deixem de seguir d’acord amb les nostres preferències. Els usuaris d’un mitjà de comunicació modifiquen el mitjà i al mateix temps el mitjà també modifica els hàbits de consum d’informació de l’usuari. En el cas de les xarxes aquest procés de retroalimentació és més intens. Els usuaris són alhora receptors i emissors d’informació. El resultat és que ens agrupem en bombolles d’opinions cada cop més homogènies i sectàries. Ens veiem reforçats si fem una opinió que va en la línia del pensament compartit per la nostra bombolla perquè és reproduïda i premiada amb likes i retuits, i en canvi les dissonants són descartades.

El problema no és que existeixin aquestes bombolles sinó que no en siguem conscients i creguem que sigui quelcom que representi res de la nostra societat. Només és una mostra dels nostres biaixos i preferències i les opinions dels que les comparteixen. Però és difícil no deixar-se arrossegar per aquesta foguera de vanitats. Fer un tuit i rebre milers de likes i retuits, centenars de comentaris favorables i l’admiració de molts fans és una droga per a qualsevol, més per a persones com els polítics o les estrelles de Twitter que tenen una necessitat encara més gran d’admiració i reforç a la seva imatge. N’hi ha alguns que tendeixen a reforçar un personatge a les xarxes que maximitza els missatges per als seus fans, per rebre aplaudiments i comentaris favorables dels partidaris. Els únics missatges crítics que rep són de posicions polítiques totalment antagòniques i els utilitza per dir que són trolls i així encara rebre més atenció per la posició valenta i admirable.

El polític corre el risc que el seu personatge el devori. Ja hem vist com és de perniciós que un senador es cregui les seves pròpies ficcions i expliqui sopars de duro sobre els suports internacionals de la independència. Però no és l’únic polític devorat pel seu personatge. Per citar alguns exemples hi ha algun membre de la mesa del Parlament que fa comentaris de legislació creativa només per tenir likes a les xarxes i aplaudiments, diputats que fan intervencions pensant només en quin tuit demolidor en sortirà o alcaldesses que posen més pes a quedar bé a les xarxes que a tancar el pressupost municipal. En política tots fem en algun moment un personatge, hi ha rols que ens encaixen millor que d’altres, però el que és pitjor és que aquest personatge ens devori, perdem l’objectiu pel qual estem en política només per seguir alimentant aquesta màscara, i des de l’arribada de Twitter a les xarxes aquest fenomen es veu encara més reforçat.