A la mínima te l’engalten

De provocacions n’hi ha hagut moltes. Ocasions a dojo. Però els catalans majoritàriament hem demostrat que no som gent de violència. De cap tipus de violència. Per molt que estaments judicials i polítics s’hagin entestat a encolomar-nos delictes d’odi a tort i a dret. Hi ha dues persones a la presó des de fa mesos perquè van pujar dalt d’un cotxe de la Guàrdia Civil demanant calma. Hi ha imputats i presos polítics. Però la vara de mesurar l’odi només va en una sola direcció. En una banda, encara que no hi hagi cap delicte, si convé, s’inventa. En una altra, la barra és lliure. El partit taronja dels enfadats fa mesos que alerta de la falta de convivència a Catalunya. Una afirmació que encara aquesta mateixa setmana desmentia una enquesta de l’Institut Català Internacional de la Pau. Una convivència que, si està en risc, no és pas per la celebració democràtica d’unes idees. En tot cas, si existeix un perill, moltes vegades prové de la provocació que des de l’unionisme s’atia. No és casual que els darrers mesos grups d’estètica feixista s’hagin dedicat a campar lliurement per Catalunya. Que un grup d’encaputxats faci una acció a la platja de Canet podria quedar en una (trista) anècdota. Però que no passi res i que darrere d’això vinguin agressions a persones que pengen llaços, que un paio pugui agafar un cotxe i travessar la plaça de Vic per arrencar creus o que a Nou Barris els mateixos feixistes de sempre vagin repetint accions violentes és simptomàtic. Simptomàtic que a qui li interessa el conflicte no és a l’independentisme. És als que en són contraris.

Que hi ha un interès polític darrere que el clima no sigui de convivència és evident. Però i el Departament d’Interior? Els Mossos tenen alguna consigna per intentar frenar l’increment d’agressions feixistes? Potser sí. I no ho han explicat. Però la sensació que acabes tenint és que si actues en una banda tens impunitat i que si ets a l’altra, per poca cosa que facis, te la pots carregar.