De set en set
Ebre
Era una missió impossible, però el darrer recurs exigia guanyar temps, amb l’esperança que una intervenció estrangera propiciés una negociació. L’ofensiva de l’Ebre venia marcada per la història i el resultat van ser 115 dies de la més mortífera de les batalles de la guerra, amb més de cent mil morts. D’aquella ofensiva aquesta setmana s’ha commemorat el vuitantè aniversari.
La batalla de l’Ebre ha quedat com un esdeveniment important en l’imaginari del país, tant pel sacrifici d’una jove generació de catalans com pel fet que la derrota va permetre l’ocupació franquista de Catalunya. Emociona veure les restes de Corbera d’Ebre i un grup d’infants d’aleshores, avui vells resistents, abraçar-se al president Torra i reclamar l’impuls definitiu de la memòria històrica. Detectar i obrir les fosses de la ignomínia i tornar les restes als caus familiars.
Mentrestant, a alguns despatxos de Madrid es discuteix si cal reservar un lloc d’honor per a les despulles del dictador, aquell cafre que va sustentar el poder sobre els sis-cents mil morts durant la guerra i els prop de dos-cents mil en la posterior repressió. I els fills del franquisme continuen controlant espais de poder, començant per una monarquia hereva del general colpista.
A més a més, el passat cap de setmana els militants del Partit Popular van triar Pablo Casado per dirigir el partit. Sí!, aquell senyor que va advertir al president Puigdemont que podia acabar com el president Companys i que ara, en ocupar la nova presidència, proclama que cal tornar a conquerir Catalunya. Sí, conquerir, tot i que ell ha dit conquistar. Com sempre, l’acció d’imposar, de pensar que Catalunya és terra de conquesta.
Les aigües de l’Ebre encara no baixen prou netes. El diàleg és difícil i la incomprensió continua.