Tribuna
Rebels postmoderns
Posar l’adjectiu postmodern a un fet o a una frase és un recurs que sempre ajuda a sortir d’un mal pas. Entre els usos (mals usos) més comuns, aquell que serveix a una progressia espanyola per definir l’aixecament popular del setembre i octubre passats com un cop d’estat postmodern. En aquest ordre de coses, l’ús de l’adjectiu postmodern serviria per diferenciar-los de la dreta espanyola que, com és costum, no necessita adjectius per justificar que un envit contra la unitat de l’Estat necessàriament ha de ser un cop d’estat.
L’analogia seria la següent: si un jutge pot sostenir que pot haver-hi rebel·lió sense violència a partir de pressuposar una violència simbòlica; un nacionalista espanyol progressista, per virtut de l’adjectiu postmodern, aconseguiria evitar dues preguntes fonamentals. Una: què és un cop d’estat? I dues, aquella que tot nacionalista trampós vol evitar: qui és el demos i qui dona legitimitat a una nació? Embolcallat en el mot postmodern, el suposat intel·lectual progressista en comptes d’entendre el desafiament de dos milions de catalans per mitjà del vot com un acte constitutiu (un més!) d’una identitat nacional diferenciada, el transvestiria de cop d’estat postmodern i de riota democràtica. Aplaudiments.
La deficiència del raonament és massa òbvia i demana fer un joc de mans similar al de definir la violència a partir d’una suposada naturalesa implícita. Similar a convertir l’envit de l’1-O en un acte manifest de violència en què caps, braços i cames s’aixequen (agressivament?) contra porres i policies blindats. Una analogia que demana un nivell de desvergonyiment que s’allunya per igual de la capacitat de comprensió d’una part notable de catalans i de sistemes judicials europeus.
Insistim-hi. Rebel·lió és el que alguns del bloc independentista demanaven la passada tardor. Rebel·lió és el que alguns consideraven com a condició ineludible cap a una autodeterminació efectiva. Rebel·lió és el que alguns pares de família temíem l’endemà de la declaració d’independència en imaginar-nos esclafats (novament) per porres (i què no) mentre ens vèiem responent a una suposada crida per defensar amb les mans nues el Parlament i la Generalitat; tot davant per davant d’unes forces de seguretat enfollides pels mitjans de comunicació del règim. Rebel·lió, prou que ho sabem, és el que mai va existir.
Anem acabant. El mes passat, en un congrés a Estònia, sentia la narració de com, l’agost del 1991, les àvies van sortir als carrers de la capital per donar aigua i parlar a peu dret amb els soldats russos que havien estat enviats per les autoritats soviètiques per tal d’impedir la secessió. Les àvies, va afegir el ponent, van esdevenir l’arma més poderosa per a la independència del seu país. En la ment d’aquests progres espanyols amb tota seguretat hi afegirien ‘àvies rabiosament violentes i trencadorament postmodernes’.