Nudistes despullades

A les platges d’aquest estiu, les calces del banyador dissimulen panxes i esquiven desitjos tot enfilant-se fins al melic. Recorden aquelles faixes de la postguerra, hereves de segles de compressió del tors i el bust femení contra les quals van lluitar les nostres mares als anys setanta. Aquests biquinis púdics i puritans allarguen centímetres de tela virolada per menysprear el desvergonyiment dels nus clàssics i la revolució sexual, Els triquinis són moda. Els pits descoberts són escadussers i sovint estan plantats cap per avall, com a flors estranyes capbussades a la sorra. Ara sols en fan bandera algunes veteranes de l’estrena, fa dècades, d’un topless, amb ànsies de llibertat després de dècades de repressió. Precisament són les joves les que tapen amb més zel la pell. Ells, també, amb aquells banyadors per sota del genoll. En aquestes sorres, el nudisme comença a ser complicat.

Fa alguns dies, voltada de banyadors alçats, mirades poc dissimulades em van fer sentir despullada a la tradicional platja nudista d’Els Muntanyans de Torredembarra, on era l’única persona sense banyador. A la propera platja nudista de la Roca Plana, els nudistes comencem a ser minoria. Pèrdua de drets i llavor de conflictes. Paradoxalment, aquesta onada moralista, que afecta més les dones, inunda l’espai públic per excel·lència de l’estiu en plena reivindicació d’igualtat real de gènere.