El cel dels taxis

Quan Pau Riba cantava allò de “taxista, porta’m al cel”, ho cantava per dir que a la terra no hi havia feina i que potser al cel en trobaria. A la cançó, també demanava al taxista que li digués per endavant quant li costaria el viatge, una pregunta que em sembla que fem molts les poques vegades que agafem un taxi. Que si són cars? Sembla que no ho són per a molta gent jove quan torna de marxa. Això sí: han d’emplenar el taxi, repartir-s’ho entre ells i, si pot ser, moure’s per Barcelona o entre pobles que no siguin lluny. També diria que la majoria de la gent, si podem, mirem de no agafar un taxi. I encara també, que hi hem d’excloure els turistes carregats d’equipatge, la gent gran i la gent malalta. Una clientela, doncs, més aviat captiva. Com tot sovint també ho és la d’aquells joves que agafen un taxi a altes hores de la matinada. O no tant perquè hi ha també la comoditat, a més de les multes i les retirades de carnet dels mossos d’esquadra. I els rics? No són també la principal clientela dels taxis? Potser ja no ho siguin tant. Recordo, fa anys, un dia que vaig entrevistar Justo Molinero. Quan vaig preguntar-li per què havia deixat de fer de taxista, em va contestar que perquè estava tip de treballar de nits i portar putes i borratxos en el seu cotxe. Sí, la feina del taxista és dura i ingrata. I segur que és necessària. Però segurament ja no ho sigui tant. I sobretot, tan exclusivament. I sap greu perquè és la seva feina a la terra, com no va dir Pau Riba en aquella cançó. Se’n sortiran? A curt termini, potser. A la llarga, no. Com l’Estat espanyol contra Catalunya. Fins dimecres, els taxistes han col·lapsat alguns punts de Barcelona. Tots ells, més d’un cop devien mirar al cel. Sí. El sol implacable d’agost. La tardor que arribarà. L’onada de calor que també sembla que hagi de ser inevitable.