Deixeu de tocar-vos la pera

La independència de Catalunya té adversaris externs –que tots ja sabem qui són– i adversaris interns. Entre aquests, hi ha els que en diuen hiperventilats, personatges als quals els cou la sang per proclamar la independència aquesta tarda mateix i després encomana’t a ta iaia que et moqui. Després també hi ha els estrategs, que es passen els dies dibuixant trajectòries i fulls de ruta que no surten del despatx i quan hem de proclamar la independència traiem la de la senyoreta Pepis. I ens queden, encara, els pactistes que es pensen que l’Estat espanyol un dia quedarà aclaparat per la vergonya que no té i acotarà el cap davant la irresistible pressió internacional que esperem (incansablement).

Bé, no és que es pugui dir que tots aquests siguin, de veritat, enemics interns, perquè, de fet, tots hi són comptats. Però ara són els CDR que van a llegir la cartilla als partits perquè no fan el que ells voldrien; o són els d’ERC que van sembrant zitzània per les cantonades de la dreta i miren de sumar més suports per les de l’esquerra; o són els del PDeCAT que es reinventen a cada cinquanta passes; o són els de la CUP, santíssima perfecció de totes les revolucions pendents que no es mullen de mitja màniga. I mentrestant, la ciutadania empeny sense preguntar a cap veí pel seu carnet si ho fa en la mateixa direcció, però sent que a cada cargolada partidista perd força i tem que ens deixem portar per totes aquestes temptacions viscerals de rivalitat menuda –quantes són promogudes pels nostres adversaris?– tenint la feina per acabar.