plaça major
Postmaterialisme
Aquest món ja no s'hauria de basar en la producció d'objectes que ens hipotequen la vida, que ens donen una falsa sensació de seguretat
Déu vulgui que tingui raó Jordi Pigem quan diu, al seu llibre Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, que podem aprofitar aquesta crisi per iniciar una nova relació amb el món i crear un nou tipus de societat. Aquest món ja no s'hauria de basar en la producció d'objectes que ens hipotequen la vida, que ens donen una falsa sensació de seguretat i que ens separen de la natura i dels altres, sinó que ha de ser un món que ens permeti generar energies creatives i col·lectives i viure una vida més sostenible, pacífica i, al capdavall, feliç. La proposta postmaterialista de Pigem agrupa tesis de diverses fonts, des de les anomenades teories del decreixement fins a cosmovisions no occidentals o certes tradicions del cristianisme franciscà.
Aquesta proposta tindria molt de potencial si no fos per un problema clau: que el postmaterialisme no descriu un món diferent sinó que ja és el principal valor de la nostra societat. Avui dia, a nivell de la producció, el treball més ben remunerat ja no és el que produeix objectes físics. Els més valorats són els valors intangibles subjectius: la creativitat, la intel·ligència emocional, el talent, els coneixements, etc. En l'àmbit del consum, passa el mateix. Les coses materials són a l'abast de tothom: gràcies a Ikea tothom pot comprar i llençar mobles constantment; ningú no passa gana, ja que els supermercats del tipus Dia o Aldi ja s'ocupen d'alimentar les classes baixes; o els basars xinesos ofereixen qualsevol cosa imaginable per cap preu. En canvi, les més preuades són les coses immaterials: el temps per a un mateix, el silenci, el contacte amb la natura, l'espai propi o un viatge especial.
Per això a l'hora de reivindicar valors postmaterialistes topem amb la paradoxa que, com més ens intentem deslliurar de les cadenes materials de la nostra societat, més reforcem les regles internes d'aquesta societat. Per exemple, no és justament l'ideal del contacte amb la natura, el que fa que tothom vulgui una casa amb jardí en un suburbi i, per tant, el que fa que continuem destruint la natura? O no és el desig de tenir temps per a un mateix i de ser lliure, el que instaura l'egoisme i desestructura la vida social?
El postmaterialisme només és imaginable en un món postcapitalista. Mentrestant, penjarà sobre els nostres caps com una espasa de Dàmocles aquella màxima de Groucho Marx que diu: «Hi ha coses molt més importants que els diners, però són tan cares!»
