‘Sonata em Auschwitz’

“Um bebé nascido nas barracas de Auschwitz em 1944 e uma sonata composta por um jovem oficial alemão dão origem a duas histórias que se cruzam...” Així comença la sinopsi de Sonata em Auschwitz (Portugal, Edições Saída de Emergência), un llibre preciós, i amarg i trist alhora, escrit magistralment per Luize Valente.

Va ser bonica la forma en què aquest llibre va arribar des de la Livraria Lello de Porto fins a les meves mans, embolcallat curosament dins la motxilla d’una adolescent. Per descomptat que no es tracta d’una adolescent qualsevol, sinó d’una adolescent a qui adoro i que, sorprenentment al llarg dels anys, ha arribat a aprofundir tant en mi, que crec que no hi ha ningú que pogués desvetllar millor al món els meus secrets més recòndits, fent només una petita immersió dins els meus ulls d’un vulgar marró fosc que, per a ella, són del color de l’aigua. Transparents. Translúcids. Diàfans... Però aquests –la meva transparència vers la meva filla o el meu infinit amor per ella–, no són els temes que ocupen aquest article.

Tornant al llibre, el que més em va emocionar, a part de la temàtica del tot del meu gust i el fet que ella pensés en la seva mare a tants quilòmetres de distància, és aquest desig exprés de portar-me un exemplar en portuguès. Un regal per a mi, escrit en la llengua pròpia del país que havia anat a visitar. Tota una declaració d’intencions per part d’un turista, d’una turista i jove, en aquest cas. I aquí, senyores i senyors, vaig pensar que ho havia fet bé. Ho he fet bé, molt bé. I vaig sentir un immens respecte per la meva tasca com a mare, per la seva capacitat d’absorció com a filla i per la persona que, de mica en mica, de plor en plor, de consell en consell, de correcció en correcció, hem dibuixat a casa, sucant el pinzell en una àmplia paleta de colors, per fer d’ella la dona que és avui.

I així, aquest exemplar que simbolitza tant per a mi, descansa a la meva tauleta, encapçalant una bona pila de llibres i, cada nit, molt lentament, desvetllo en l’idioma matern del seu escriptor tota la delicadesa que ell vol transmetre’m, aspirant cada seva paraula, incorporant-la al meu vocabulari universal compost per infinitat de petites expressions de moltes llengües desitjades; per dues llengües que reconec íntimament com a meves i per un parell més orgullosament adoptades.

I em resulta senzill seguir el fil d’aquesta novel·la que “consegue uma milagrosa alquimia: transforma o passado em presente, dá-nos a oportunidades de vivê-lo”, com diu encertadament José Luis Peixoto a la portada, i el segueixo d’una forma sorprenent... I, per a més sorpresa encara, ho faig de forma natural, afegint o escapçant síl·labes i, en aquest fer, recordo amb emoció el tio Hilarino, de Cogeces del Monte, un petit poble de Valladolid, que, amb gairebé vuitanta anys, quan venia de visita els estius a casa dels meus sogres, prenia sense cap vacil·lació el diari, El Punt per ser més exactes, i s’amarava de totes i cadascuna de les notícies amb l’orgull d’entendre el seu contingut, davant la sorpresa de tots els nebots. I si mai li preguntaves d’on treia la saviesa sobtada per entendre aquesta llengua, a la qual ell no estava habituat, et responia amb una rialla, de les moltes a les quals ens tenia acostumats, i amb un: ¡¡¡sólo le añado o le quito letras!!!

Jo crec íntimament que, en aquest cas, a més d’“añadirle o quitarle letras”, aquest meravellós home, sens dubte savi, hi afegia a més, a la fórmula màgica, un polsim de voluntat, algun retall d’interès, un pèl d’atenció i alguns grams, o molts, de respecte.

I a totes aquestes, no puc evitar la reflexió i em pregunto què deu tenir, avui i pels segles, aquest català nostre que costa tant d’entendre? De quina font beu aquesta nostra llengua que no només no vol ser entesa, sinó que sovint és emmudida i sotmesa? Com pot hom no estimar una llengua? Com pot no pretendre absorbir-la, llegir-la, estimar-la i comprendre-la? Amb quina paleta defectuosa de colors dibuixaren la seva infantesa, senyors, que encara avui els queda aquesta assignatura suspesa?

Gràcies, Irina. Infinites gràcies. Amb tu, nosaltres hem tret matrícula d’honor. Obrigado pelo seu presente e pela lição aprendida, meu amor. Pessoas como você vão mudar o mundo