Commemoració

Escriure el que faré deu ser absolutament incorrecte, però estic absolutament en desacord amb la commemoració de l’aniversari dels atemptats del 17-A. Talment, una jornada per recordar, però des de la societat civil i sense presència d’aquells que només es mogueren per sortir a la fotografia. El proper cap de setmana recordarem la pròpia fragilitat i, a la vegada, la gran capacitat catalana de solidaritat col·lectiva. Som on som i potser el millor aniversari seria promoure cinc minuts de silenci davant tots els ajuntaments del país. El record oficial és sobrer.

A part d’això, no puc entendre un nou desembarcament de polítics de tots colors quan les dues persones que dirigiren, amb molt encert, la recuperació de la tranquil·litat ciutadana i posaren fi al momentani perill terrorista, el conseller d’interior Forn i el major dels Mossos Trapero, avui són a la presó o imputats per delicte de sedició. Quin despropòsit!, parlar del perill terrorista i perseguir els que demostraren la màxima eficàcia en combatre’l.

La matinada del 18-A davant casa meva els Mossos havien establert un control. Quan vaig sortir, vaig donar la mà als tres homes armats que eren a la vorera del meu cantó; era el reconeixement a uns agents de l’ordre que s’havien guanyat el respecte de la ciutadania. Una altra policia era possible... i un parell de mesos després els piolins demostraven que tot havia estat un miratge.

L’aniversari coincideix amb el coneixement de noves preguntes sense respostes de l’atemptat i amb els dubtes de determinades actuacions de la Guàrdia Civil i el CNI. Remembrar: què i com? No aniré a cap commemoració, però si hi anés tindria clar a qui xiularia.