El temps immòbil

La Fundació Fita es va vestir de groc, perfumada de ginesta acabada de collir. A fora el vespre humit parlava encara de pluges i de fred, però la sala era una càlida bombolla de records i d'enyorances. No la volien oblidar, no la poden oblidar, perquè estimaven i estimen la Mercè Ferrer. «Voler oblidar en va / perquè el groc encès / em retorna cada any / l'aroma d'un naufragi.» La ginesta. Algú va preguntar-se un dia si la Mercè havia descobert la ginesta o si va ser la ginesta la que va descobrir la Mercè. Dijous, els seus amics la van tenir molt a prop, entre els versos que van esclatar en el silenci de la sala, els dibuixos que il·lustren el llibre que ha editat la fundació i aquella melosa presència floral que respiràvem. Presència indiscutible de la Mercè, del groc de la ginesta, del naufragi.

El temps immòbil és un aplec de poesies i de proses poètiques que només coneixien els amics més pròxims. Escrits al llarg d'anys de deixar rodar els sentiments, de passejar la mirada atenta, de resseguir paisatges i carrers amb la sensibilitat a flor de pell. Apunts treballats a poc a poc, sense pretensions de notorietat però amb exigència total; retalls de vida, salvats en paraules, potser viscuts en paraules; la meravella de les hores, del temps sense hores, de les estacions, de les flors; els paisatges diaris, sempre iguals i sempre diferents, els amics, els coneguts, els només vistos en el tragí habitual de la vida. I tot això, des de la més senzilla normalitat d'una vida que s'havia de repartir entre la casa i la feina, els amics i el compromís.

Un feix de versos van ser llegits per Lluís Lucero –que ha fet la selecció dels texts per al llibre–, Francesca Lafuarda, Mercè Huerta i Maguí Noguer. En Domènec Fita va recordar el compromís que la fundació havia assumit d'editar l'obra de l'admirada amiga, i mostrava el resultat de l'esforç realitzat: un llibre en què les dues vessants artístiques de l'autora –poesia i pintura– es complementen i conformen un únic cos de manera extraordinària. Havia de ser així, perquè els dibuixos van ser realitzats expressament per a cada vers que acompanyen. Sembla ser que l'autora havia fins i tot imaginat i dissenyat la forma –si mai es presentava– del seu treball, com un exercici més de sensible laboriositat.

Aquesta setmana hi ha hagut, com a mínim, dues presentacions més. Al museu del Jueus, un llibre sobre la vida d'aquest poble a Girona fins que els van obligar a marxar; a la Casa de Cultura, un aplec de treballs periodístics de l'ONG que treballa per evitar que els israelites enderroquin les cases dels palestins per netejar el que consideren territori propi. La coincidència dels dos actes mereixia un comentari. La cara i la creu d'una mateixa moneda. El temps sembla immòbil.