Educació cívica o FEN?

Quan la formación del espíritu nacional (FEN) era assignatura obligatòria, es definia Espanya com “la més alta unitat de convivència”. Franco n’havia estat l’artífex –deien els manuals de classe – i s’hi estudiava que “la unitat és la grandesa indispensable de la Pàtria” (Poveda, 1968). Són dogmes? Avui dia, força gent llufem una nova remor neofeixista de fons –un poder central fort, exclusivista i agressiu, mirin la definició del DIEC2– que s’expressa també en públic, sigui de manera conscient o inadvertidament.

És un moviment genèticament antidemocràtic, en els fets: potser massa dones i homes que ocupen nivells decisoris del funcionariat espanyol hi han estat educats. L’adoctrinament sí que existeix i –potser de manera subliminar– escampa una perversió (“piensa el ladrón que todos son de su condición”), que els permet titllar d’intolerant qui no se’ls sotmet. Blaus i els nous tarongets ocupen força poders “intocables” (jutges, caps policials o militars, economia), des d’on matxucaran tots els qui –pacíficament– els plantem cara. El 14/7/18, en Fernando Savater –que no és sant de la meva devoció– va escriure una gran veritat: “Un dels més importants objectius de l’educació és que els nens coneguin les alternatives que existeixen als prejudicis dels seus pares.” Cadascú ha de fer la seva vida: en Savater denunciava “els guardians de les essències sacres” alçats novament contra l’assignatura d’educació cívica. Aquests nostàlgics del passat caspós es queixen: “Ens pretenen imposar una ètica d’Estat!”

A Catalunya tothom qui és honest sap bé que el sistema educatiu català no adoctrina: ho demostren els populistes, els unionistes... i la gent lliure i autònoma que surten dels nostres centres. S’ho han inventant, titllant de dèbil mental la nostra societat catalana moderna. N’haurien d’estar avergonyits, per mentiders i malmescladors. Defenso el dret dels pares a la formació en valors i religiosa dels fills, i també la transmissió de tradicions i costums. Però vivim al segle XXI, i ens cal també l’educació cívica i ètica, actualment inclosa en “cultura i valors ètics” (CVE) a l’ESO d’aquí. Espanya té el patètic honor –tradició rància– de ser l’únic país d’Europa que qüestiona l’educació cívica, encara que la ministra ho vol recuperar, i per a tots els alumnes.

Un Decret del 29/3/44 va establir l’ensenyament de l’assignatura de la FEN, obligatòria arreu. L’Espanya franquista adoctrinava, imposant que “la Pàtria ho és tot i els interessos individuals s’han de subordinar a l’interès general de la Pàtria” (Mendoza, 1957). Sabem que el bé suprem polític són les llibertats i els drets individuals, malgrat que l’Estat espanyol és l’únic que encara no compleix la recomanació de la UE d’una assignatura sobre valors universals i democràtics. ¿Recorden aquestes perles sobre ensenyament?: “contribuir a la vertebració d’Espanya des de les aules” (De Cospedal) o “espanyolitzar els nens catalans” (Wert). I els tarongets són encara més sectaris.

Cal una bona assignatura global de CVE –no pot ser una “alternativa” a la religió catòlica, que ha de trobar el seu espai– i posem fi al de facto d’una educació tardofranquista. A veure si no hem d’esperar fins al naixement de la nostra República.