Coses dels cinquanta

Aquest article que heu començat a llegir és, primer de tot, la història de l’article que fa uns quants dies estava a punt d’escriure. Es publica un dia de festa grossa: el de la Mare de Déu d’agost. Davant la necessitat de trobar un tema per al meu paper, vaig recordar un text de Miquel Pairolí que explicava que un dia també assenyalat —¿l’1 de gener?— l’escriptor de Quart tenia per costum llegir, any rere any, el conte Ligeia, de Poe. (Em sembla que era aquest, però no hi posaria la mà al foc.) A l’enyorat Miquel li agradava, també, la literatura de fantasmes. Una vegada, de fet, vaig llegir una novel·la seva, encara inèdita avui dia, que era justament una elegant novel·la de fantasmes.

Llavors vaig buscar, per casa, el volum Octubre, que era on em semblava que hi trobaria aquell text. Tenia l’opció de fer servir l’edició presidencial (vull dir, la de Quim Torra, A contravent) o l’edició Curbet (que és la que, finalment, vaig utilitzar). Va passar, però, que no acabava de trobar el text que buscava i, en canvi, els meus ulls es van posar damunt el titulat 50 anys, que recordava d’haver-lo llegit abans. Precisament d’aquest surt l’expressió “la vida a la menuda”, que va servir a Curbet per titular l’aplec dels tres magnífics dietaris de l’autor en un sol volum.

El 9 de desembre del 2005 Pairolí va fer cinquanta anys. I ho va celebrar d’una manera discreta i fonda alhora, com em fa l’efecte que a ell li agradava de fer sempre les coses. Diu que, de bon matí, assisteix a un ofici fúnebre per una companya del diari, morta a 46 anys. Després proposa a sa mare d’anar a dinar al Pa i Raïm, un restaurant de Palafrugell. Encabat, visiten una amiga de vuitanta anys, de mans retortes, desgastades pels treballs de la vida. En aquella casa de la Maria, se sent “la càlida proximitat dels morts, que fan tanta companyia i que tant ajuda a viure”. Entre una cosa i l’altra, en Pairolí admira –i ho deixa escrit– la llum del matí i la posta esplèndida del dia del seu aniversari. També signa una crítica del restaurant esmentat, que ha fet una “progressió de la mitjania a l’excel·lència”. A ell, com a Pla, li agradaven aquells restaurants que “s’esforcen a reproduir els vells sabors excelsos, que ja se sap que és el més difícil”. Ara pla!: no va ser pas el cas del que va triar per al dia dels seus cinquanta anys.

Fa cinc mesos, jo també vaig fer cinquanta anys, i els meus fills i una amiga van organitzar-me una festa sorpresa amb una seixantena llarga dels meus amics més estimats. Ben diferent de l’aniversari d’en Miquel. Aquell dia vaig sentir la càlida proximitat dels vius, que fan tanta companyia i que tant ajuda a viure. Com ara mateix, escrivint aquest article, se’m torna a fer present un dels més grans escriptors que ha donat la nostra literatura en els últims trenta anys.