Caixmir xinès

La regió del Caixmir, a la frontera entre l’Índia i el Pakistan, és motiu de conflicte entre els dos països des de fa més de 70 anys. El conflicte s’arrossega des del moment que l’Índia va aconseguir la independència de la Gran Bretanya, el 15 d’agost de 1947. Però que una part del territori toqui l’Himàlaia ha fet que, sigil·losament, la Xina hagi anat conquerint terreny. A part de la qüestió religiosa, que hi és –el Pakistan és de majoria musulmana i l’Índia és hinduista–, l’economia es converteix en la clau de volta. I d’una altra cosa potser no, però d’economia, els xinesos en saben, i molt. Una raó darrere del conflicte és la guerra de l’aigua. El Caixmir és el punt d’origen de diversos rius i afluents de la conca del riu Indus. Al Pakistan l’amoïna que, en una situació extrema, l’Índia pugui utilitzar l’avantatge estratègic que li brinda la seva porció de Caixmir en l’origen i pas dels principals rius i que pugui escanyar l’economia agrària del Pakistan. El Tractat d’Aigües de l’Indus, signat el 1960, va resoldre la majoria de disputes sobre el repartiment de l’aigua, però el Pakistan tem la construcció de preses en el costat indi que limitarien l’aigua en el costat pakistanès. Qui controli l’aixeta tindrà el poder no tan sols de l’aigua sinó de la regió. I aquí, la Xina empeny amb força com a gran coneixedora en la construcció de preses –té la més gran del món, la de les Tres Gorges– i ja fa temps que controla una cinquena part del Caixmir. Però, sobretot, té l’honor de ser el major productor d’un altre bé, tant o molt més preuat que l’aigua, el de la llana de caixmir en cru. I en fa unes 10.000 tones per any, per sobre de l’Iran, l’Afganistan, Turquia i l’Índia, que en produeixen quantitats significatives però menors. S’estima que cada animal en fa 150 grams cada any de mitjana i es veu que les cabres del Caixmir en general no s’esquilen sinó que es pentinen. És clar que els xinesos s’han sabut espavilar i no m’estranyaria que d’aquí a poc acabessin aconseguint el Caixmir xinès.