Keep calm
Una casa
Hi ha pintors que pensen que han d’utilitzar la tela per descriure-hi la realitat exterior: paisatges, figures humanes, ciutats. N’hi ha d’altres –menys– com Giorgio Morandi (1890-1964) que pinten per explorar la realitat mateixa de la pintura a la tela. El pintor de Bolonya es va dedicar gairebé exclusivament a reproduir els petits objectes que tenia a l’estudi –un parell de gots, uns gerros, unes ampolles... natures mortes repetides una i mil vegades cercant-ne els matisos que hi projectava la gradació de la llum. Tot amarat d’una subtil unitat atmosfèrica que afecta tant les formes com la tonalitat dels colors. Amb els anys aquella petita munió d’objectes familiars va quedar tocada també per una altra variable: la pols. Una textura afegida pel temps. Morandi va anticipar els futurs moviments estètics del minimalisme, però ell va anar fent, concentrat en els seus pots i aliè a les avantguardes. Seguia vivint literalment al seu estudi, en una casa que va compartir tota la vida amb les seves tres germanes solteres: Anna, Dina i Maria Teresa. I, malgrat la seva modesta discreció, li van arribar fama i diners. Fellini i Antonioni van retre-li homenatge al cinema. Les germanes, animades per l’augment del compte bancari, van decidir que era hora de fer-se una casa pròpia al poblet de Grizzana, on la família solia passar els estius. Van contractar un prestigiós arquitecte per dissenyar la residència del gran pintor. L’arquitecte va desplegar amb reverència els seus plànols amb profusió d’equipaments i perspectives. Li semblava suficient el projecte constructiu al mestre? Morandi se’l va mirar sense dir res. Va agafar un paper i un llapis. Amb quatre ratlles va dibuixar el tipus de casa que dibuixen els nens: una porta, una finestra a cada costat, dues de simètriques a dalt, un teulat i una xemeneia. “Vet aquí la casa que vull, signore arquitetto”, devia dir. Coherent fins al final, el pintor més important, el més original de la Itàlia contemporània volia una casa com les de tothom.