Keep calm
Més vell que anar a peu
El problema del taxi no són les aplicacions satàniques d’internet, sinó tenir bones o males institucions
És temptador pensar que la imatge dels taxistes atacant un cotxe de Cabify amb una família a dins –una de les icones d’aquest estiu– ens porta al segle XIX, quan els artesans destruïen les màquines que els treien la feina a ells i la donaven a uns altres. Això era quan William Blake va escriure allò de “dark satanic mills”, que figura als versos d’un dels himnes oficiosos d’Anglaterra, advertint d’on ens han portat les màquines diabòliques. Aquella ràbia es va conèixer des d’aleshores com a luddisme, perquè els seus impulsors adoraven un imaginari Rei Ludd. A Catalunya, el primer episodi d’odi a les màquines va tenir lloc a Camprodon. Total, que com que vivim en plena quarta revolució industrial, que és molt més ràpida i afecta molts més sectors que totes les revolucions anteriors, és lícit preguntar-se si l’episodi dels taxistes és un capítol més de l’adoració al Rei Ludd. D’entrada podríem pensar que sí, que les app han permès la irrupció d’empreses com Uber o Cabify. Però aquesta premissa falla perquè els taxis també tenen app i molts s’han adaptat a les temibles màquines. A més, de seguida hem vist esgarrifats que la diferència entre el vell negoci i el nou s’assembla massa en les parts negatives. Podríem pensar, aleshores, que aquest és un conflicte entre monopoli i mercat. Però tampoc és exacte. És un problema, doncs, entre regulació i lliure competència? En part, sí. Però va molt més enllà. Perquè, de fet, és un problema de mala regulació. I així, el que aparentment sembla un conflicte de les màquines del diable, acaba demostrant-se un problema de la incompetència de les institucions, incapaces de fer una regulació eficaç d’un servei públic que s’ha anat pervertint. Cosa que inclou aclarir el xou de la compravenda de llicències en un mercat negre indecent que privatitza plusvàlues públiques provocades per la restricció de permisos. Però també inclou frenar la barra lliure de costos barats a oligopolis privats, que paga la part més dèbil. Els països que funcionen són els que tenen bones institucions. I això és més vell que l’anar a peu.
