17 d’agost de 2017

Són poc abans de les cinc de la tarda, una furgoneta entra al passeig central de la Rambla de Barcelona i atropella els vianants que troba al seu pas, 14 en resulten morts. Recorda l’atemptat de Niça del 16 de juliol de 2016 (84 morts). La nit abans explota un xalet a Alcanar on es preparaven explosius. Frustrat el pla inicial se n’improvisa un d’alternatiu. Matinada del 18 d’agost, passeig Marítim de Cambrils, un vehicle amb cinc individus atropella quatre persones (una mor) i envesteix un cotxe dels Mossos d’Esquadra. Els terroristes són abatuts.

21 d’agost, Younes Abouyaaqoub, el conductor de la furgoneta, és localitzat i abatut pels Mossos en unes vinyes de Subirats. Fins ací el relat dels fets coneguts. Afegir que la professionalitat dels Mossos i dels equips d’emergència va evitar danys pitjors i que la resposta ciutadana fou exemplar, no només per les multitudinàries manifestacions de condol i solidaritat amb les víctimes i les famílies, sinó per l’absència de brots d’islamofòbia. Al contrari, va haver-hi un sentiment de germanor envers els musulmans catalans i alhora aquests es van afegir al rebuig unànime dels atemptats.

Un any després romanen, però, massa preguntes sense resposta: per què la manca de coordinació entre les diferents forces de seguretat i la desconfiança a l’hora de compartir informació?; per què un personatge clau en la radicalització dels joves de Ripoll, l’imam Abdelbaki Es Satty, expulsat de Bèlgica per radical, rep, entre 2012 i 2014, quatre visites de membres de les forces de seguretat espanyoles a la presó de Castelló I on complia condemna per tràfic de drogues? Per què no va ser sotmès a vigilància quan va sortir de la presó? Per què ningú avisa la comunitat musulmana de Ripoll dels antecedents de l’imam?

Certament no és fàcil encarar l’amenaça del terrorisme confessional, però algunes coses ja se saben.

En primer lloc, no hi ha una única motivació ni una única via cap a la radicalització: webs, imams radicals, entorn d’amistats, presons, marginació i discriminació social, crisis identitàries... Aquestes últimes es presenten en joves musulmans, nacionals de segona o tercera generació, educats en l’escola laica i sense arrels amb els països d’origen dels seus pares o avis, a qui els seus conciutadans els neguen la condició de nacionals. En canvi, el radicalisme confessional els ofereix una identitat superior, universal i suposadament compartida per milions de persones, i alhora justifica moralment l’assassinat d’infidels.

En segon lloc, el terrorisme no és un fet de bojos fanàtics sinó que té ideologia i objectius polítics. Pensar el contrari porta a respostes equivocades. El terrorisme no pretén vèncer militarment els règims democràtics sinó afeblir-los en la mesura que la socialització del terror porta al parany de bescanviar llibertats per seguretat i, per tant, a la degradació dels valors democràtics. Però, amb menys llibertats tampoc hi ha seguretat absoluta. Aquesta no la pot garantir ningú: els serveis d’intel·ligència feia mesos que sabien que Estat Islàmic preparava una acció a París i no van poder impedir els atemptats del 13 de novembre de 2015.

En tercer lloc, la banalitat del mal, en expressió de Hannah Arendt, significa que l’autor de crims terribles no té mala consciència ni es penedeix d’uns actes que justifica ideològicament: quatre dies després de matar catorze persones, Abouyaaqoub s’encara als Mossos al crit d’Al·là és Gran! Ni penediment, ni mala consciència. El veritable combat contra el terrorisme se situa sempre en darrera instància en el camp de les idees: valors democràtics contra valors totalitaris.

Finalment, no es poden utilitzar cínicament les víctimes per obtenir rèdits polítics: no és just manifestar condol i solidaritat i després vendre armes a països que financen el terrorisme. I cal canviar la normativa que fixa un any per ser reconegut com a víctima d’una acció terrorista, perquè les seqüeles psicològiques poden trigar més temps a aparèixer. I, sobretot, que no es deixin passar vint anys per fer costat a les víctimes, que és el temps que va transcórrer perquè una representació governamental s’acostés a acompanyar les víctimes que cada 19 de juny es reunien a la Meridiana per recordar les 21 persones que van perdre la vida a Hipercor.